Cordialitat institucional al Liceu.
La consellera Artadi i la ministra Batet se saluden en presència de la també consellera Borràs i el ministre Guirao al Liceu. L’any passat el ministre de Cultura no va anar a l’estrena de la temporada.
“Habemus ministre”. Aquest semblava que era el mantra ahir a la nit als passadissos del Gran Teatre del Liceu. La presència de José Guirao en l’estrena de Don Quixot, el ballet de la Companyia Nacional de Dansa amb què arrenca la temporada al teatre de la Rambla, era una novetat no del tot inesperada. El vaixell insígnia de la cultura catalana també és la plaça on en un moment determinat es dirimeixen diferències polítiques –encara ressona la puntual lluita d’aplaudiments i xiulets al Rei, el maig del 2013–, però sobretot on s’estableixen punts de trobada i es llimen diferències.
Així doncs, no era estrany que el ministre de Cultura tingués anotada la data d’ahir a l’agenda i s’avancés, per tant, a la protocol·lària invitació que fa el Liceu als representants de les administracions. No hi ha temps per perdre, devia pensar el ministre de Sánchez. “Vinc perquè és la CND, esclar, però bàsicament perquè havia de venir al Liceu. I a més vull ser present a la inauguració oficial amb I puritani”, comentava en l’entreacte.
Tot i que José María Lassalle va fer sovint de ministre en l’etapa Wert, ja feia dos anys que un titular del Ministeri de Cultura no trepitjava el Liceu. L’últim va ser Íñigo Méndez, en la inauguració del 2016. L’any passat, en canvi, s’hi va tirar un vel al damunt des de Madrid després dels esdeveniments de l’1-O i la inauguració oficial va estar gairebé òrfena de representants de l’Administració central. Més a favor de Guirao, doncs: el ministre de Cultura s’anticipava ahir a la inauguració oficial del 5 d’octubre, no fos cas que el procés es carregués fins i tot els matolls de sota el pont, devia pensar.
Des del Liceu tot gest és llegit des del binocle polític, de manera que, després de reunir-se amb Salvador Alemany, el president del teatre, Guirao va comparèixer a la llotja presidencial número 16 acompanyat per la ministra de Política Territorial, Meritxell Batet, i la directora de l’Inaem, Amaya de Miguel. I el primer que va fer va ser anar a la llotja contigua a saludar Laura Borràs i Elsa Artadi, les conselleres de Cultura i Presidència, que acompanyades de la secretària general de Cultura, Maria Dolors Portús, es van asseure amb el director general de la casa, Valentí Oviedo.
Normalitat, distensió i entreactes amb copes en un ballet com aquest
Don Quixot que Marius Petipa va crear al segle XIX, embriac de clixés sobre les danses espanyoles. I tot i així, genial, irrepetible. Una espanyolitat de jotes, fandangos, faralaes, mantons i toreros que només podia contribuir a la relaxació.
Bona feina de la CND. Va brindar un Don Quixot amb aires moderns en l’àmbit artístic, potser massa accelerat. L’esperit dels ballarins responia al dinamisme que José Carlos Martínez vol aportar a aquest clàssic del repertori, si bé en el primer acte no hi va haver una musicalitat afí a l’orquestra. A la fi la Simfònica del Liceu al servei d’un ballet, però dirigida per un Oliver Díaz un xic erràtic.
L’attrezzo i els decorats de previsibles molins i gegants contra els quals el protagonista ha d’entaular batalla desmereixien l’anhel de novetat, si bé deu tenir raó José Carlos Martínez quan assegura que Nacho Duato només es referia a les produccions quan fa unes setmanes va dir que “amb el pressupost de la CND ho fa prou dignament”. Perquè, pel que fa als ballarins, el treball lent però constant de l’ex
étoile de París al capdavant de la companyia es fa notar. “Habemus cos de ball!”. Una cosa que es va fer evident al segon acte.
La idea de Martínez de rescatar el personatge del Quixot del seu hieratisme i pantomima és una de les novetats d’aquest muntatge que beu a més de les versions de Gorski, Nuréiev i Baríxnikov. El director de la CND no pot negar que en el seu ADN porta el ball de Nuréiev. La seva feina ha estat teatralitzar, com va fer Baríxnikov, l’acció del ballet, el somieig del Quixot i els amors de Basilio i Quiteria.
Els solistes no sempre ho van brodar: Natalia Muñoz se’n va sortir com a Mercedes, malgrat l’orquestra; la Cupido de Giulia Paris va tenir gràcia però anant a la seva, i la Dulcinea de Lucie Barthélemy va caure en un cert hieratisme. Però, ah, el pas de deux final! Molt digna la japonesa Haruhi Otani i impressionant el jove Ángel García Molinero, que va fer notar la seva falta d’experiència quan no va fluir tant en el moment crucial. A còpia de salts, però, aquests mags del ballet van aconseguir relegar amb elegància les qüestions d’estats.
EL ZEL DEL MINISTRE Guirao tenia anotada la data d’ahir a l’agenda: “Havia de venir al Liceu”, va dir MUSICALITAT ERRÀTICA Bona feina de la CND, tacada pel desajust de la direcció d’orquestra