Mónica Batán
Mónica Batán lidera Wanawake, una fundació contra la mutilació genital femenina
PROMOTORA ESPORTIVA A través de la Cursa Nick, Horta Batán (41 anys) recollirà fons contra la mutilació femenina. Va crear i lidera la fundació Wanawake, que significa dona en suahili. Esperen recollir prop de 7.000 euros amb aquesta acció.
Em vaig escapar quan tenia tretze anys. El meu pare m’anava a casar amb un vell de seixanta a canvi de cinc camells. Jo era especial, rebel. Les nenes són educades per treballar i ser ofertes en matrimoni
Waris Dirie Per a la gent del Massai Mara, Agnes Pareyio és la dona de la vagina de fusta.
Fa anys que Pareyio (62) recorre les terres altes de Kènia. Arriba als poblats, va a les escoles, treu la rèplica d’una vagina de fusta que porta i explica coses a les nenes, a les criatures, als pares i a les mares i a qui la vol escoltar. Què és una ablació? O una infibulació? El tall de llavis majors i menors té conseqüències. Hi ha nenes que moren. N’hi ha d’altres que sobreviuen i que emmalalteixen anys més tard, de mals estranys que ningú no associa a la mutilació. S’esquincen al donar a llum. No coneixeran el plaer en les seves relacions sexuals. Només el dolor. Per sempre. Rose Tacaya havia escoltat la dona de la vagina de fusta. Tenia dotze anys i la por al cos. Mesos abans havia assistit al ritual, la mutilació genital de la seva germana gran: havia vist la seva germana al llit, adolorida durant setmanes, amb les cames tapades perquè no es dessagnés. Això valen cinc camells, això val el dot matrimonial? Rose Tacaya era la següent de la llista. Va decidir que ni parlar-ne. Va aconseguir una mica de diners (els hi va facilitar un dels seus germans grans) i va abandonar la manyatta familiar, les cabanyes que els massai construeixen amb excrements de vaca i pals. Va fugir durant la nit. Va caminar entre el fred, sentint els sons d’aquelles terres. Una nena terroritzada. Hi ha lleons, hipopòtams i elefants. Es va fer de dia cinquanta quilòmetres més enllà, a Narok, on la dona de la vagina de fusta havia aixecat un centre de rescat.
Tot això Rose Tacaya va anar explicar-ho a Mónica Batán.
I així arriba fins a nosaltres. Han passat set anys. –No estem parlant d’un tall a la pell. Estem parlant del tall d’un òrgan complet. Com si ens traguessin una cama. Sense anestèsia. De vegades, amb una pedra, o amb una fulla. Sense mitjans pal·liatius. Això m’explica Batán. Havia descobert l’Àfrica feia més de deu anys. Havia viatjat sola amb la idea de fer esport. Córrer pels camins d’argila vermella, pujar la muntanya Kènia, visitar el Kilimanjaro. Havia anat a parar a un orfenat de nenes amb sida i havia topat amb la realitat del país.
Entre els massai, set de cada deu dones han estat mutilades. Des del 2001, la pràctica està prohibida per la llei a Kènia.
–Però continua passant, tant si us ho creieu com si no. Passa a vint països. Cada any, al món es mutilen tres milions de nenes. –I per què? –Pel dot. Per una vaca o una cabra. I pels prejudicis. Es diuen: sense mutilació, la dona tindrà plaer i voldrà estar amb molts homes. Se la qualifica de prostituta. El seu clítoris és brut i si un nen el toca es pot contaminar... Les famílies celebren la mutilació. Només pateixen les nenes. Ni tan sols poden cridar. –Com ho eviten? –Els tapen la boca. Mónica Batán va seguir el camí de Rose Tacaya. El 2011 va sortir a les terres dels Massai Mara i va córrer fins a Narok. A aquella cursa li va posar un nom: Corrent per on els lleons transiten en llibertat. La van acompanyar dos massai. Portava una samarreta amb un logotip: “No a la mutilació genital”. El missatge va arribar a milions de persones. Va aparèixer a la premsa i a les televisions.
A la meta li van fer un passadís. El van formar dones que havien estat mutiladores i havien deixat de tallar.
Després Mónica Batán va fundar Wanawake. Significa dona, en suahili. I a través de Wanawake dona un cop de mà a la gent del Massai Mara.
M’explica que viatja allà dues vegades a l’any. L’última, aquest agost, que és quan es va fer la imatge que il·lustra aquesta història. Organitza activitats esportives per a les nenes i les mares, curses per als kenians, atletes vocacionals. S’acosta a les dones.
–Aprofito l’esport per explicar-los coses.
Promou el seu projecte en altres escenaris. Va trucar a María José Moscoso, l’alma mater de la cursa Nick Horta de Barcelona (23 de setembre) i la va involucrar en la història. Bona part del que surti de la cursa Nick Horta anirà a Wanawake i a la lluita contra la violència de gènere i la mutilació genital femenina. Esperen recollir prop de 7.000 euros.
Rose Tacaya té 19 anys. Viu a Nairobi i estudia Segon de Dret. De vegades visita els seus pares, que es declaren orgullosos de la seva filla.
–Els aporta molt més del que els hagués aportat amb el dot. Genera diners i els hi envia. Imagineu-vos-ho: fa set anys era una nena que vivia a la manyatta, un espai únic amb una finestreta, sense llum i sense una taula per fer els deures. I sota el risc de la mutilació. I ara... Per a una nena així, això hauria estat impensable. –I ja no hi ha risc que la mutilin? –A Nairobi, la Rose té una feina i una beca. Però si s’acaba la beca i no es pot pagar els estudis, haurà de tornar al poble. I si això passa, la podrien mutilar.