Lectures històriques

Puigdemont, Torra i l’independentisme en ple clamen contra un Monarca que els sobra i que és presa fàcil, perquè l’esquerra no s’atreveix a defensar la institució

Daniel Fernández escriu: “La guerra de Successió va ser una guerra europea en terra hispana, i per més que ara desfili la coronela i Quim Torra s’envolti de tricornis, vestits d’època i miquelets, el relat de la contesa com una invasió castellana que va suprimir una suposada independència catalana no és més que una fantasia, farinetes patriòtiques per a gent de lectures escasses. De fet, aquest retorn continu sobre l’afront de fa tres-cents anys no és mes que romanticisme i nacionalisme tronat”.

Reconeguem que els reis Joan Carles i Sofia no van estar gaire encertats en el moment de triar el nom de pica baptismal per al seu primer fill mascle. O que, almenys, no van pensar en Catalunya. Perquè li podien haver posat Carles, per exemple, o fins i tot Lluís, per costum francès, o fins i tot haver innovat i anomenar-lo Íñigo, és un dir. Però no, suposo que va prevaler la temptació dinàstica i al nen li van posar Felip, el nostre actual Felip VI, que d’una banda enllaça amb una tradició, evidentment, que va de Felip el Bell, passant per l’emperador d’El Escorial i els altres Àustries i que arriba, esclar, a Felip V, el primer de la dinastia borbònica. A Catalunya, i després de la derrota dels austriacistes el 1714, fins i tot a l’excusat se li va dir, en més d’una vil·la, Can Felip.

De fet, en els actuals mals temps, tan tempestuosos, he tornat a veure com bars o restaurants de Girona, especialment, recuperaven l’arcaisme i retolaven el lavabo com Can Felip.

Un afront com un altre, esclar, perquè gairebé ningú no recorda ni el setge austriacista de la Barcelona que va ser borbònica (perquè sí, benvolgut lector, vam canviar de bàndol i vam trencar la paraula donada, o això van fer els nostres avantpassats) ni ningú no sap tampoc gaire cosa d’aquell Felip V que va jurar les lleis catalanes i les seves corts i que va fundar la reial acadèmia, anomenada de la llengua i la de la història, mentre s’entossudia a abdicar –ho va fer durant vuit turbulents mesos– i que patia atacs de malenconia que li impedien la més mínima higiene personal. Pobre rei, la seva corona va ser també el seu turment. Corona d’espines, al cap i a la fi.

La guerra de Successió va ser una guerra europea en terra hispana, i per més que ara desfili la coronela i Quim Torra s’envolti de tricornis, vestits d’època i miquelets, el relat de la contesa com una invasió castellana que va suprimir una suposada independència catalana no és més que una fantasia, farinetes patriòtiques per a gent de lectures escasses. De fet, aquest retorn continu sobre l’afront de fa tres-cents anys no és mes que romanticisme i nacionalisme tronat. Espardenyes, ratafia i el vell però jove pòsit del carlisme i la Catalunya rural enemiga de Barcelona. I aquí ho deixo... Però tornem al Rei. Aquest jove rei ja cinquantí que ha hagut de resistir els dards de la seva pròpia família, de sang o política, i que s’esforça –això és evident– per complir professionalment amb el que ell creu que és el seu paper, té també alguna cosa de figura tràgica, malgrat la notable altura física. De manera potser una mica conservadora, o molt, compleix amb la institució també sent present en aquesta Catalunya convulsa i parcialment en revolta. I fins i tot suporta menyspreus i males maneres amb una galania innegable. Gairebé ningú no diu que sigui un mal rei, encara que molts li retreguin la intervenció del 3 d’octubre i el convenciment amb què va llegir un text que li havia escrit el Govern però que va interpretar com a propi. És més, es burlen d’ell, elogiant-lo irònicament, titllant-lo d’“el preparat”. I aquest bon alumne i millor professional ha hagut de veure com cremaven la seva efígie i celebraven la cremació simbòlica –sovint en festes pagades per arques municipals– i com trencaven els retrats o els penjaven de cap per avall o els retiraven i amagaven, quan no eren escarnits de les més variades i imaginatives maneres.

N’hi ha més d’un que, en públic o en privat, opina que la dinastia no es mantindrà i que Espanya, demà (prengui’s en un sentit lax) serà republicana. I tot i això, quan Catalunya se somia, se sol imaginar monàrquica. Bèlgica, Noruega, Dinamarca, Suècia, Holanda, la Gran Bretanya, són totes monarquies parlamentàries com la nostra. Més Liechtenstein, Mònaco i el Gran Ducat de Luxemburg. Sense oblidar Andorra i els seus coprínceps (un de republicà, sí) i la monarquia teocràtica del Vaticà. Europa és el continent de les monarquies, molt clarament de les monarquies en què el rei regna però no governa. I no semblen règims ni autoritaris ni poc democràtics. Molt al contrari. La Corona, el Monarca, encarna la institució i la unitat –aquí els fa mal a molts– i la pervivència de la nació.

I aquest és un altre tema espinós a Espanya, ja que si la nostra monarquia és antiga, potser la nostra nació és molt moderna. De dinasties com a tals n’hi ha hagut essencialment tres: Trastàmara, Àustria i Borbó. I els avatars de la nostra història fan que sigui molt difícil una figura com la de la reina Isabel per als països del Regne Unit i de la Commonwealth.

Amb tot, Felip VI ha donat continuïtat dinàstica, en dies molt recents, a la figura de la seva filla, la princesa d’Astúries, i li ha començat a traspassar el jou i el privilegi de la continuïtat de la Corona. És, al cap i a la fi, l’essència d’una institució que gairebé ningú no pot defensar racionalment perquè enfonsa les seves arrels en la nit dels temps. No té sentit que el Monarca sigui hereditari, però tampoc no es comprèn allò que ningú no l’ha votat quan es tracta justament d’això, que estigui per sobre de partidismes i campanyes. L’entronització del referèndum i el plebiscit és un flac favor a la democràcia parlamentària. Puigdemont, Torra i l’independentisme en ple clamen contra un Rei que els sobra i que és presa fàcil, perquè l’esquerra només s’atreveix a defensar la institució amb la boca petita. Aquí, tots som republicans, tret de, potser, els asturians. Total, Astúries és Espanya i les altres coses terra conquerida.

A mi em sembla que aquesta discussió sobre la monarquia és fum. Per no recordar que una bona part de la dreta i la ultradreta espanyola és republicana i detesta Joan Carles, “el traïdor”. I que el desig amb prou feines matisat d’enfilar el cap del Rei en una pica, encara que sigui simbòlicament i metafòricament, no fa més que ocultar la frustració del fet que l’independentisme català el màxim que ha aconseguit avui dia és, precisament, clavar una pica a Flandes. Sense cap, per descomptat.

La Corona encarna la institució i la unitat i la pervivència de la nació; un tema espinós a Espanya, si la nostra monarquia és antiga,

potser la nostra nació és molt moderna