Controvèrsia semàntica
El Suprem justifica els termes amb què es refereix a Puigdemont a les interlocutòries
La defensa de Carles Puigdemont discuteix amb els magistrats del Tribunal Suprem per la utilització del concepte fugit a les interlocutòries.
En un procés judicial, com en moltes altres activitats amb perfil tècnic, l’ús del llenguatge té molta importància. Això explica, sens dubte, la intensitat i la naturalesa de l’última controvèrsia registrada al Tribunal Suprem (TS) sobre el cas 1-O. Es tracta de la discussió que hi ha hagut entre la defensa de Carles Puigdemont i els magistrats de la Sala d’Enjudiciament de resultes de la utilització del concepte “fugit” per referir-se en les seves interlocutòries i les seves resolucions a l’expresident de la Generalitat, entre altres processats en la mateixa causa.
La fricció va arrencar amb un escrit en què Puigdemont es va dirigir al Suprem per sol·licitar “correcció d’errors materials” en el procés. I es va aturar, a tall d’exemple, en una interlocutòria del juliol passat en què se’l qualificava de “fugit”. La tesi de la defensa de l’expresident és que la resolució havia incorregut en “una utilització impròpia” d’aquest terme.
L’escrit considerava que l’ús d’aquest concepte implicava qualificar “de manera pejorativa” la “situació processal” de Puigdemont i dels exconsellers Clara Ponsatí i Lluís Puig, als quals el tribunal al·ludia amb el mateix concepte. El text afegia que el terme “fugits” no es correspon “amb la seva situació real, ni tampoc resulta gramaticalment exacta”. I proposava com a alternativa més apropiada parlar de “processat absent” –com ha fet el tribunal altres cops– o d’“exiliat”.
Com a conclusió de la seva exposició, l’expresident afirmava que el terme “fugit” era “desconsiderat” i, encara més, “no s’ajusta al codi ètic de conducta dels jutges i magistrats”. I això perquè fent servir aquesta expressió la resolució s’acabava alineant amb els sectors que utilitzen conceptes d’aquest tipus amb finalitat pejorativa cap als processats de l’1-O.
El TS, però, no es desdiu del que ha dit i ha escrit ni fa cap pas enrere: defensa el llenguatge que ha utilitzat i nega que impliqui cap afany denigrant. En la resposta, admet que en aquella interlocutòria va utilitzar dos cops el concepte “fugit”. En el primer cas, quan es va referir a arguments utilitzats per l’Advocacia de l’Estat, a què es respon amb una al·lusió als “fugits o sostrets a l’acció de la justícia espanyola”.
El Suprem afirma –en una interlocutòria de què ha estat ponent el magistrat Francisco Monterde– que en la mateixa redacció de la seva resolució “es dona”, per “si hi hagués algun dubte”, la “interpretació autèntica” del terme “fugits”, és a dir, “fugits o sostrets a l’acció de la justícia espanyola”. I afegeix que “això i res més és el que ha dit i el que ha volgut dir la sala, sense perjudici de conceptes utilitzats per premsa (sic) o en àmbits estranys a aquest tribunal”. Per tant, la Sala d’Enjudiciament va estimar que el terme “fugit”, “entès així, resulta adequat i en absolut desconsiderat”.
Per arrodonir els seus arguments, el TS subratlla que la segona vegada que va utilitzar el concepte assenyalat va ser en un moment en què no quedava del tot clar si Puigdemont ja havia estat declarat en rebel·lia. I afegeix que, si ja ho hagués estat, la sala hauria pogut utilitzar altres expressions, relatives a aquesta nova situació processal. El que passa és que, en vista de les alternatives, no se sap què és pitjor. I això perquè la interlocutòria afegeix que, una vegada declarat en rebel·lia, el Suprem hauria pogut al·ludir a Puigdemont amb “l’expressió tècnica” de “reu absent”.
La defensa va demanar a l’Alt Tribunal que rectifiqués els conceptes amb què al·ludeix a l’expresident