A la caça del trampós
Els sistemes antiplagi, que les universitats van implantar al voltant del 2016, no són infal·libles
La Moncloa avisava a primera hora del matí d’ahir que dos sistemes informàtics havien descartat que el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, hagués plagiat la tesi doctoral. I, de sobte, el Turnitin i el PlagScan van entrar en el nostre vocabulari com si els controls antiplagi haguessin format part de la nostra vida. Però la realitat és que en sabem poc, o molt poc, d’aquests sistemes, implantats a les universitats, com aquell qui diu, fa dos dies (els primers, a principis de l’any 2013, i la majoria, entre el 2016 i el 2017).
“Gairebé totes les universitats catalanes van implantar aquests sistemes després del 2016. I es va fer a través del Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya (CSUC), amb l’objectiu que sortís més econòmic”, assenyala Xavier Ribes, professor del departament de Comunicació Audiovisual de la Universitat Autònoma de Barcelona i excomissionat del rector per a la societat de la informació. Les universitats madrilenyes, per part seva, no van actuar de manera mancomunada, sinó que cadascuna va accedir als sistemes antiplagi individualment, a mesura que es va comprovar la necessitat de posar límit al copia i enganxa dels estudiants des d’internet.
“Érem conscients del problema que teníem i de les dificultats dels professors per poder saber qui copiava i qui no, de manera que la Conferència de Rectors (Crue) va dedicar un grup de treball a analitzar els diferents controls de similitud”, assenyala Santiago Portela, membre de la CRUE-TIC.
Al mercat hi ha molts sistemes antiplagi, i el CSUC va escollir l’Urkund, d’una empresa sueca, per gairebé 160.000 euros. Totes les públiques s’hi van sumar, excepte la Pompeu Fabra, que ja estava en contacte amb Turnitin, abans propietat d’una companyia europea i després adquirida pels nord-americans. Quin és millor? No hi ha resposta clara, segons Portela. En general, tots funcionen més o menys de la mateixa manera, i de vegades l’elecció depèn de criteris com la facilitat d’ús per als professors. La clau està en el nivell de comparació, és a dir, si el sistema es limita a comparar el text de l’alumne amb els milers de milions de documents que hi ha a internet, incloent-hi treballs d’altres estudiants, per exemple, o va més enllà i el compara amb revistes acadèmiques o estudis especialitzats, apunta Ribes. Com més comparació, més diners.
Són infal·libles? Tant Ribes com Portela coincideixen en la resposta: no, però són un instrument valuosíssim per al professor. Perquè el sistema (que fa l’informe en tot just cinc minuts) detecta similituds, sí, i amb l’informe alerta el docent, però encara no està complet. Perquè aquests controls poden indicar un 25% de similituds (cosa que fa saltar les alarmes del plagi) i després el professor pot comprovar que l’alumne ha citat malament la font. “Insisteixo: són un filtre molt bo, però un filtre. Es necessita la comprovació del professor”, indica Portela. També tenen encara un hàndicap important que han de resoldre: les traduccions en altres idiomes que no siguin l’anglés.
El que sí que és evident, assenyalen els dos experts, és que aquests sistemes serveixen clarament per conscienciar l’alumne que el plagi està perseguit i que té conseqüències (suspens o expulsió). “Una cosa fonamental per a la universitat”, aclareixen. Llàstima que hagin arribat tan tard.
Els controls analitzen en cinc minuts el text de l’estudiant amb milers de milions de documents al web