El somriure congelat
Aquesta ha estat la setmana en què a Pedro Sánchez se li ha glaçat el somriure. Li ha caigut una ministra amb qui tantes coses volia, i amb ella ha caigut una part de l’encant del seu Govern. Se li ha esguerrat un dels seus somnis, que és obrir un diàleg calmat amb Catalunya. Ha quedat nua la coordinació del seu equip ministerial, amb més contradiccions i la gran rectificació de les bombes. Personalment, li van faltar reflexos per reaccionar davant la pregunta d’Albert Rivera sobre la seva tesi doctoral. I aquesta tesi s’ha convertit en el seu pitjor calvari, amb acusacions periodístiques de plagi, cosa que va fer que per primera vegada li arribés a les orelles la paraula dimissió. Una setmana nefasta.
Com que no hi ha mal que duri cent anys, arriba a dissabte una mica més alleujat. Al ritme que va la informació en aquest país, la dimissió de Carmen Montón sembla una notícia del segle passat. Els detectors de plagi contractats per la Moncloa van sortir a defensar Sánchez, tot i que ara les crítiques van per la baixa qualitat de la tesi, fins i tot abans de llegir-la. La seva divulgació l’alleuja de la distracció d’haver dit que ja estava penjada a Teseo, amb evident desconeixement d’aquest web. I la convalidació del decret per treure Franco del Valle de los Caídos li dona credibilitat davant l’esquerra i els nacionalismes, justament els que el van portar al poder.
Quines lliçons pot obtenir el president d’aquesta suma d’experiències? Bàsicament quatre: governar el país no només és fer molts decrets, encara que alguns siguin tan ambiciosos com el de la sanitat universal i tan simbòlics com el de Franco. Ni mantenir la complicitat del bloc de partits que li donen suport. Ni pujar a les enquestes com a conseqüència del protagonisme que dona el poder. Ni tan sols fer una política que el consolida com el gran referent de l’esquerra. Tot això, sent molt important, s’ho pot endur qualsevol vendaval imprevist.
Governar és no fer mèrits perquè es repeteixi una cosa que ja va inventar Fraga contra Felipe González: “El govern només l’encerta quan rectifica”. Governar és demostrar coherència que inspiri confiança. I governar és, per això, tenir un quadern de normes internes de compliment obligatori i aconseguir que el gabinet no sembli un regne de taifes que improvisa o funciona a cops d’oportunitat. No és tan difícil: n’hi ha prou que la vicepresidenta Carmen Calvo assumeixi la funció, com la van assumir Guerra amb González, Álvarez Cascos amb Aznar, Fernández de la Vega amb Zapatero i Santamaría amb Rajoy. No és gaire brillant que s’hagin posat tants interessos en perill pel contracte de les bombes amb l’Aràbia Saudita, però tampoc és gaire coherent que Robles sigui qui el qüestiona i sigui Borrell qui comunica la sentència.
I la gran lliçó final: s’ha acabat el període de gràcia. Passats els cent primers dies, s’han acabat les disculpes d’un equip que comet errors de novell. L’afer de la tesi ha demostrat que hi ha força poders, i no només polítics, que han començat l’ofensiva anti-Sánchez. Els sembla que ja dura massa. Els alarma el que pot durar.