Després de la Diada
El principal obstacle a una negociació seriosa no és el radicalisme independentista, sinó el radicalisme de la dreta espanyola (per arribar al poder)
Any rere any, una humanitat multicolor, festiva, pacífica, ara convertida en ona sonora que fa enderrocar murs simbòlics, pobla els carrers de Barcelona reivindicant el dret a decidir què volen ser. Un milió? En realitat, ara ja sabem els catalans que estan disposats a defensar aquest dret. Aquells 2.220.000 vots comptabilitzats l’1 d’octubre del 2017. I a aquesta voluntat col·lectiva, només recentment, amb el Govern de Sánchez, ha parat atenció l’Estat espanyol. És més, l’herència de l’autoritarisme repressiu del PP i de les provocacions nacionalistes de Ciutadans encara està inscrita en presons, exilis i processos judicials. I els enfrontaments, amb l’Estat, i entre catalans, poden agreujar-se les properes setmanes. És cert que el problema immediat és la convivència més que la independència. Però no es poden separar perquè estan unides emocionalment. I l’independentisme català i el nacionalisme espanyol són moviments emocionals.
Fa uns anys, en les pàgines d’aquest diari, vaig escriure que per utòpica que sembli la independència de Catalunya, la història està plena d’exemples de projectes impossibles que acaben realitzant-se quan la voluntat àmpliament majoritària d’una societat s’articula i es projecta. La qüestió és que ara com ara no existeix aquesta àmplia majoria entorn de la república catalana. Malgrat la ingent feina de la dreta espanyola de fabricar independentistes com a rebuig de la humiliació i de l’incompliment reiterat d’acords. Al voltant de la meitat dels catalans estarien donant suport a aquell projecte. I amb aquest nivell de suport no sembla factible superar l’oposició de l’altra meitat, de l’Estat espanyol i de la Unió Europea. Perquè una cosa és rebutjar la qualificació absurda de rebel·lió i una altra molt diferent acceptar un moviment secessionista en una Europa a la vora de la desintegració. Tot i això, tenen raó els independentistes quan diuen que si això és així, que es permeti una votació i ens comptem. Però és clar que això suposaria acceptar la possibilitat d’independència, que és precisament el que l’Estat espanyol rebutja.
Així les coses, els independentistes no tenen cap altra opció que intentar construir l’hegemonia del projecte de república catalana en la societat, incorporant i convencent els qui dubten o la rebutgen, ja sigui perquè se senten espanyols i catalans o perquè tenen por del desgavell que implicaria la secessió. I des del punt de vista dels polítics espanyols que han de defensar la unitat d’Espanya, sí o sí, perquè per a això són espanyols, la qüestió és elegir entre una insostenible repressió judicial i policial contra el que volen milions de catalans, o bastir ponts de diàleg i negociació sense condicions prèvies. Explorant on poden portar. I fer camí caminant. En aquest sentit, la declaració del PSOE i el PDECat al Parlament espanyol hauria estat un pas modest cap a una negociació. Amb la possibilitat, proposada per Sánchez, d’un referèndum sobre el projecte d’autonomia ampliada resultant de la negociació. El desmarcatge d’Esquerra d’aquesta fallida declaració evidencia la seva dificultat. Perquè Esquerra representa el sector independentista que més clarament assumeix una perspectiva gramsciana de construcció d’hegemonia a mitjà-llarg termini, com ha manifestat valentament Tardà i com em van dir (i diuen) els meus interlocutors d’Esquerra, sense que pugui revelar aquestes converses privades. És normal que la CUP s’oposi a qualsevol concessió. I és que en qualsevol moviment social (i això és la CUP, més que un partit) hi ha d’haver una dinàmica de ruptura sense la qual falta vent a les veles dels que han de buscar compromisos necessaris per materialitzar el projecte. Precisament el gran problema de l’independentisme és que els polítics es van posar al capdavant del moviment social en lloc d’articular-lo en el món de possibilitats realitzables en cada temps. Ara bé, el principal obstacle a una negociació seriosa i a un ajust gradual de l’Estat o estats en un context europeu en ràpida transformació no és el radicalisme independentista, sinó el radicalisme de la dreta espanyola que creu que ha trobat en un nacionalisme irredempt i anticatalà, en línia directa amb el franquisme, la fórmula per arribar al poder i mantenir-se. El PP, desarborat per la seva corrupció sistèmica, prova de recuperar-se abraçat a la bandera. I Ciutadans va néixer per a això. Els seus orígens estan en l’anticatalanisme i en el nacionalisme espanyol. Recordem que es va presentar a les eleccions europees el 2009 en aliança amb el partit xenòfob Libertas. És mes, com que ara competeixen per ocupar el mateix espai estan practicant la política de l’envit, a veure qui reprimeix més l’independentisme. La qual cosa, això sí, condueix a la ruptura de la convivència i a la impossibilitat de curar les ferides recents. Però hi ha alguna cosa més: la judicialització de la política lliga de mans la política i fa impossible el tractament de problemes que són en essència polítics. No és culpa dels jutges, que simplement fan la seva feina, encara que alguns hi afegeixen els seus prejudicis ideològics, revelats en el llenguatge de les seves alambinades sentències. És culpa dels polítics que abandonen les seves responsabilitats i traslladen el tractament de gravíssims conflictes al sistema judicial. I mentre hi hagi independentistes presos i exiliats, no hi ha solució estable al conflicte. És clar que cal respectar la llei. Però hi ha moltes interpretacions de la Constitució, com el catedràtic Javier Pérez Royo ha argumentat. I, sobretot, ¿com es pot imposar, en democràcia, una postura política a milions de ciutadans que es mobilitzen pacíficament? És obvi que cal desescalar el conflicte. Els polítics que es neguen a negociar per interès electoral no són irresponsables, sinó responsables de l’incendi social que s’està congriant.
Tant de bo la pròxima Diada sigui la de la convivència. I per a molts, una parada i fonda cap a la independència realment existent.