La peresa
Avegades, quan telefono a una amiga molt estimada, li pregunto: “Com estàs?” i ella em respon: “Estic fent el mandra”. Però quan la persona que diu això ja ha passat la barrera dels 80 anys de llarg, la meva traducció de la seva paraula mandra és “descans”. I justament a ella que no ha parat de feinejar en tota la seva vida ja li toca descansar, i si no, quan? El que passa és que la seva generació era feinera en conjunt, en un temps de postguerra en què no hi havia temps per a gaires contemplacions. I el fet de sentir el cos cansat a ella li sembla encara que és mandra.
La peresa és tota una altra cosa, és una actitud enfront de la vida, una llei del mínim esforç esperant que els altres solucionin les coses i una mena d’exigència interna cap a l’esforç dels altres, com si mai no n’hi hagués prou. La peresa es considera un vici perquè forma part de la deixadesa de la pròpia responsabilitat personal i social. I de fet, hi ha molta més peresa en les persones del que sembla, perquè la peresa pren la forma de delegació de responsabilitat cap a un líder o algú que es pensa que ho és, perquè s’apleguen al seu voltant persones que deleguen i només obeeixen les consignes que el líder es digna formular –gairebé en benefici seu– i aquest entorn afalagador per a ell ha renunciat a l’esperit crític. Ja se sap que un esperit crític no posa fàcils les consignes per les quals es mouen alguns polítics, i és per això que tots aquests moviments a l’entorn de líders que es creuen “carismàtics” no admeten pensaments lliures i molt menys crítics.
I és que pensar de debò és tot un esforç quotidià, cal prendre decisions a cada moment de cada dia i acceptar la responsabilitat de les conseqüències. El filòsof José Carlos Ruiz, en el seu llibre El arte de pensar, diu: “La vertadera ajuda no consisteix a fer el que els altres ens diuen, sinó a aprendre a desenvolupar el pensament crític per nosaltres mateixos, des de les nostres circumstàncies, amb la nostra perspectiva i prenent les decisions que més convinguin en funció del context”. Doncs sí, és tota una feinada i els peresosos ni se la plantegen.