Aniversari de la crisi financera
Hi ha aniversaris que voldríem enterrar o col·locar-los la plaqueta de l’oblit per no reviure el dolor causat. Avui es compleix el desè aniversari del desastre econòmic més gran de la història del capitalisme des del crac del 1929. El 15 de setembre del 2008, Lehman Brothers, el quart banc d’inversió dels Estats Units, es va declarar en fallida, la qual cosa va provocar un sisme que esquerdaria l’economia mundial. Només al país de les oportunitats es van perdre vuit milions de llocs de treball i set milions de famílies van ser desnonades.
A Espanya també va afectar, amb una economia ja debilitada pel seu particular crac de la bombolla immobiliària. Milions d’espanyols es van quedar sense feina, al carrer i vorejant la preocupant xifra del 26% de taxa d’atur el 2012. Deu anys després, sembla que impera l’optimisme i dels brots verds hem passat a una eufòria certament inquietant. El resultat després de deu anys és una taxa d’atur del 15%, la borsa un 20% més barata, un alt endeutament de l’Estat i la concentració de la riquesa. Es va confirmant la insultant sentència del multimilionari
Deu anys després de la fallida de Lehman Brothers, dels brots verds hem passat a una eufòria inquietant
Warren Buffett: “La lluita de classes continua existint i l’està guanyant la meva”. Estic convençuda que sense el tancament de Lehman Brothers Donald Trump no ocuparia avui el despatx oval. La política ha virat al populisme pivotat en el càstig per la gestió de la crisi econòmica, amb promeses de solucions màgiques i el rebuig de l’immigrant.
Si els Estats Units intenten separar-se cada dia més d’Europa, el Regne Unit amb el Brexit intenta construir en solitari el seu camí de rajoles grogues. Wall Street es comporta com si estigués altre cop en una festa per la recuperació dels mercats amb empreses que registren des de fa mesos beneficis rècord. Però una cosa molt diferent passa en les famílies, amb un poder patrimonial que no s’assembla ni de bon tros al del 2007. Tot i això, les ofertes de crèdits hipotecaris dels bancs han tornat amb força i el desig de compra per la pujada del lloguer és al carrer. Hem après dels errors? És cert que ja ningú no ofereix fins a un 110% del valor de l’habitatge perquè a més de la casa, com et deien, et poguessis canviar el cotxe si volies. Des del 2017, el totxo s’ha disparat i torna a ser un dels grans suports de l’economia espanyola. Aquest any es consolida l’ascens amb un tercer consecutiu de creixement al 3% del PIB. Són xifres que mostren la recuperació al sector, i les famílies, contagiades per l’optimisme, aposten i compren.
Aquests deu anys ens deixen una dècada amb grans estralls, entre ells una generació sencera desaprofitada i amb la il·lusió en un futur millor trencada. Són les víctimes de la gran crisi que queden en l’oblit, en aquella ombra allargada que ningú no vol veure però que cada vegada és més pronunciada. La batejada com a generació de la recessió només ha conegut la precarietat, vivint amb frustració com la seva qualitat de vida era pitjor que la dels seus pares. Aquests deu anys d’absències, de mancances i de patiment continuen intactes a l’epidermis de milions de persones que van veure, com els treballadors de Lehman Brothers, les seves vides en caixes. Aquí queda la història, no valen oblits per a aquest aniversari.