Humor a tota màquina
El sentit de l’humor és l’última frontera de la intel·ligència artificial. Sabem que podem crear robots capaços d’executar tota mena de funcions fins ara reservades als éssers humans. Sabem que aquests robots ens poden clavar una pallissa jugant als escacs i que, si som cirurgians, analistes de dades o conductors d’autobús, ens poden deixar aviat sense feina. Però ¿poden distingir una afirmació seriosa d’una de broma? ¿Poden entendre un acudit?
Posem que algú parafraseja Samuel Johnson i diu: “A mi no m’agrada parlar malament de ningú, però crec que aquest senyor és dentista (o veterinari, o filatèlic)”. ¿Què entendrà el robot de torn? ¿Què pensarà dels dentistes (o dels veterinaris o dels filatèlics)? ¿Què pensarà de la persona que parla? ¿Quines conclusions traurà de la frase, després d’analitzar-la des de tots els angles possibles? O suposem algú que diu: “Quan sents parlar un home del seu amor pel seu país vol dir que espera cobrar per estimar-lo”. És una observació bastant àcida de H.L. Mencken que de vegades –admetem-ho– respon a una realitat palpable, aquí i a Baltimore. ¿Com reaccionarà el robot? ¿Se la prendrà com una instrucció literal i cada cop que senti un polític declarar el seu amor a la pàtria calcularà quant cal pagar-li, segons l’emotivitat amb què s’hagi expressat, l’auditori, l’impacte de les seves paraules, etcètera?
Avui qualsevol persona amb un telèfon mòbil disposa d’un assistent virtual, com la Siri. Aquests assistents virtuals són com aquella dona de la qual George Bernard-Shaw, malèvol, va dir que no tenia capacitat per conversar però sí per parlar. Encara no hi podem mantenir una veritable conversa, els podem demanar quants quilòmetres hi ha de Barcelona a Torredembarra, quin temps farà demà passat a Rio de Janeiro o qui va ser el dotzè president dels Estats Units i ens ho diran a l’instant. Fins i tot n’hi ha que, quan els diem “Calla, idiota!”, ens responen, amb tota la serenitat del món: “A mi no se’m parla així”.
No sé si n’hi ha cap que expliqui acudits, però suposo que si no n’hi ha només és qüestió de posar-s’hi. ¿Oi que hi ha llibres amb recopilacions de bromes i d’acudits? Programar un ordinador perquè ens els llegeixi deu ser bufar i fer ampolles. Fins i tot podem preveure que, gràcies a un d’aquests algoritmes que ara ho governen tot, l’ordinador sigui capaç aviat d’esbrinar si ens fan riure més els acudits de sexe, de futbol o de política i ens prepari una tria personalitzada d’acord amb els nostres gustos. Combinant la informació sobre el que consumim, els llocs on solem anar i el que consultem a Google –aquesta radiografia de la nostra vida privada que tan inconscientment deixem a l’abast del primer hacker que passi–, es pot fer una idea bastant aproximada de la mena de bromes que ens faran gràcia i les que no.
Tenint en compte els prodigis amb què el progrés tecnològic ens sorprèn gairebé cada dia, tot això deu ser bastant senzill. Però una cosa és aconseguir que l’assistent virtual del telèfon mòbil, o un ordinador, o un robot, ens llegeixi acudits i una altra que l’ordinador o el robot els entengui i que distingeixi quan parlem seriosament i quan no. Això ja són figues d’un altre paner. Que una broma funcioni depèn de la psicologia de l’interlocutor, del seu nivell social, del context cultural, del moment, de mil coses. L’humor és sempre una qüestió de sobreentesos i de modulacions. ¿Podem programar una màquina perquè desxifri tots aquests matisos?
Posem que diem: “A mi m’agradaria morir dormint tranquil·lament, com el meu pare, no cridant, histèric, com els seus passatgers”. El dia que aconseguim que un robot entengui que no tenim cap intenció de morir-nos, ni dormint ni desperts, que el nostre pare no era conductor d’autocar ni pilot d’aviació i que simplement estem fent una broma, podrem dir que hem creat màquines amb sentit de l’humor. No és senzill, perquè captar tot això exigeix uns salts mentals i emocionals que el nostre cervell fa sense adonar-se’n però que és molt difícil que estiguin a l’abast d’una màquina, per sofisticada i intel·ligent que sigui. Nosaltres passem en mil·lèsimes de segon de la identificació amb la persona que ens diu com li agradaria morir a l’horror de l’accident i d’allà, si hi ha sort, quan captem que es tracta d’una broma, a la hilaritat. ¿Podem programar una màquina perquè faci tots aquests canvis de registre?
Als Estats Units, al Japó, a la Xina, a Israel i a molts altres països hi ha legions de savis treballant nit i dia per aconseguirho. Si mai algú se’n surt, es farà ric. Aquell dia, la intel·ligència artificial haurà fet un gran salt endavant i tindrem robots amb sentit de l’humor. Només faltarà que els agafi per riure’s de nosaltres.
Una cosa és fer que l’assistent virtual del mòbil, un ordinador o un robot llegeixi acudits i una altra que els entengui