El president Trump
Segons Francisco de Quevedo, no existeix una fórmula millor perquè les dones el segueixin a un pel carrer que posar-se a caminar davant d’elles. Això passa també habitualment en política: els grans moviments socials no són mai el resultat de l’acció d’un sol home o d’un grup, sinó que sorgeixen espontàniament a conseqüència de la dinàmica social, i és després quan es posen al capdavant d’ells algunes personalitats fortes amb independència moltes vegades del seu tarannà moral i de la seva preparació. Tenim a Espanya un exemple recent d’això: van ser abans els indignats que Podem. Ja havia cobrat força aquest ampli moviment de protesta quan Iglesias, Monedero i Errejón es van posar al capdavant d’ell, com si d’uns surfistes que aprofiten la força de les ones es tractés.
El mateix ha succeït als Estats Units amb Donald Trump: ha aprofitat en benefici propi l’impuls d’un fort moviment populista de protesta social generat a partir de la crisi del 2008 i accentuat per altres causes (alguns efectes de la globalització, la desigualtat creixent…). Barack Obama ha parlat recentment en aquest sentit –a la Universitat d’Illinois–, llançant un atac dur i directe contra Donald Trump i el Partit Republicà, advertint que Trump “és un símptoma, no la causa” del populisme i apressant els demòcrates a votar en massa al novembre: “La nostra democràcia en depèn”. Dit d’una altra manera: el problema no és Trump sinó els qui el voten, o més exactament, el problema està en les causes per les quals el voten.
D’altra banda, Trump no és el primer president nord-americà que no està a l’altura del seu càrrec. En els primers anys de la República, hi va haver tres presidents que van consolidar i van ampliar els poders presidencials: Washington, Jefferson i Jackson. Amb Lincoln, la presidència va assolir un dels cims d’influència i prestigi. Però a partir d’aquell moment i fins a l’arribada del segle XX –els anys de l’edat daurada del capitalisme salvatge– es van succeir uns presidents en els quals –amb l’excepció de Cleveland– no se sap si ponderar més la seva innocuïtat o la corrupció del seu mandat. Així, en caure Garfield assassinat, va ocupar el seu lloc el vicepresident Chester A. Arthur, que abans d’accedir a la vicepresidència havia estat administrador de la famosa duana de Nova York. I s’explica que un amic d’Arthur va exclamar en assabentarse’n: “Déu meu! Chet Arthur a la Casa Blanca!”. I també, a començaments dels anys vint, la presidència de Warren G. Harding va ser un període de corrupció creixent. Conscient de les seves limitacions intel·lectuals, Harding va designar homes competents per a llocs clau, però també va nomenar alguns dels seus amics de la banda d’Ohio, que aviat es van dedicar a l’extorsió i el suborn, alguns dels quals van acabar a la presó i d’altres pagant fortes multes. Ara bé, hi ha una diferència entre Arthur i Harding, d’una banda, i Trump, d’una altra. Arthur i Harding tenien consciència del mal. Arthur va provar d’actuar d’acord amb la dignitat del seu càrrec –tan conscienciosament com ineficaçment–, duent a terme algunes reformes. Entre elles va firmar la Pendleton Civil Service Reform Act (1883), que va establir que els llocs dins del Govern federal s’haurien d’adjudicar sobre la
El problema no és la persona sinó els qui el voten, o més ben dit, el problema són les causes per les quals el voten
base del mèrit en lloc de fer-ho en funció de l’afiliació política. I, pel que fa a Harding, és cert que el seu mandat ha quedat definit per diversos casos de corrupció (escàndols de Teapot Dome, del Ministeri de Justícia, de l’Oficina de Veterans de Guerra…), algun dels quals conegut després de la seva mort i que possiblement va ignorar. Però, en tot cas, la deslleialtat dels seus amics, que sí que va saber, va amargar el final de la seva vida i va precipitar potser la seva mort abans de tancar el seu mandat. Cosa que fa concloure, comparant, que no és avui perceptible en Trump ni la voluntat de superació d’Arthur, ni el sentiment de culpabilitat de Harding. Una diferència no menor. Trump no té cap fre que no sigui el seu instint de supervivència.
Existeix una altra diferència que separa, als Estats Units, el temps present dels que el van precedir. Abans, els dos grans partits –tant el Republicà com el Demòcrata– tenien força i recursos suficients per triar els aspirants a la presidència, excloent-ne aquells que eren manifestament inadequats per al càrrec: Trump no hauria passat mai aquests burots. Però avui els partits no tenen aquesta capacitat, raó per la qual pot accedir a l’elecció presidencial –que és una elecció plebiscitària– algú que, com Trump, és del tot evident que no disposa de les condicions mínimes per exercir la primera magistratura del país, que porta annex a més el càrrec de comandant en cap de les seves forces armades.
Els Estats Units tenen avui un gravíssim problema de salut pública. Trump no està capacitat moralment i intel·lectualment per ocupar la presidència, ni és digne de fer-ho. Es tracta d’una qüestió crucial que es no pot afrontar i encara menys resoldre amb cartes anònimes, per molt que aquestes serveixin per plantejar-la. La seva resolució exigeix grans dosis de generositat i, sobretot, de coratge.