Amb carrils bici no n’hi ha prou

La construcció de noves infraestructures és imprescindible perquè cada vegada hi hagi més usuaris de bicicletes a les ciutats. Serveis de flotes compartides, com el Bicing, carrils reservats i interconnectats que permetin moure’s amb facilitat i seguretat o ancoratges per aparcar en són tres exemples ben visibles. No són suficients, però. A més d’altres mesures incentivadores (de tipus fiscal, laboral, etcètera), la inserció de les dues rodes, inicialment no motoritzades i ara cada vegada més elèctriques, requereix una cosa més complexa: l’aprenentatge de tots els actors de la mobilitat que hi ha nous sistemes per moure’s que han de créixer i conviure. Es tracta d’assumir una nova cultura urbana en què el cotxe perd pes i el transport públic i els mitjans alternatius, entre els quals les bicicletes, en guanyen. I tot plegat sense oblidar que els vianants són el col·lectiu més nombrós i, per tant, el que té més drets, tot i que això no l’eximeix de complir les normes.

Ja fa molts anys que Barcelona, una ciutat pionera en la discussió i el pacte sobre la mobilitat, té l’encaix de les bicicletes com a assignatura pendent. Al principi era un vehicle invasor que els altres no entenien. Amb el pas del temps s’ha integrat en l’ecosistema de la ciutat, però per a molts continua sent un element molest, si bé per als ciclistes i els vehicles motoritzats –els cotxes, les motos, les furgonetes i ara també els patinets elèctrics i altres artefactes semblants– també ho són. Com alguns vianants despistats... Potser encara falta una mica de temps perquè tot plegat acabi d’encaixar.

En tot cas, el que és clar és que les ciutats han de ser cada vegada més amables. És imperatiu per a la salut, tant la física com la mental, dels que hi vivim i hi treballem. I això passa, sens dubte, per reduir les emissions de gasos i de soroll i també la velocitat. La de tots els que ens movem per la superfície urbana, ciclistes inclosos. Així doncs, calma, sisplau. No correguem.