De plàstic (groc)
Aquest estiu ha estat inaudit i estem a punt d’entrar en una tardor calenta. Valdria més, què voleu que us digui, tenir un estiu calent (per les temperatures) i una tardor inaudita (per allò que cal entendre’s, i negociar, i tota la pesca, ja sabeu). Però com que d’un temps ençà, aquí a Catalunya, tot s’expressa per la via dels símbols, són aquests símbols els que acaben decidint les oscil·lacions tèrmiques... i fent barallar el personal. Mentre uns es dediquen a penjar llaços grocs als espais públics, d’altres miren de treure’n tants com poden. A veure qui caldeja més l’ambient amb l’excusa dels símbols: si els banderers per la llibertat dels presos i la república o els banderers per l’ordre constitucional. Com en un pati de col·legi, si m’ho permeteu.
Aquest posar i treure, treure i posar, té un primer damnificat: l’espai públic, que no és de ningú i és de tots –per això l’embolic–, tot i que pel bé del proïsme i del negoci turístic l’hauríem de preservar ben net. Segur que hi ha altres maneres de protestar. Fins aquí, nihil novum sub sole. El segon damnificat és el planeta, i a ningú no sembla que li importi gens. Sembla melodramàtic però no és una anècdota. Si en comptes de plàstic fos cartró o paper, la cosa canviaria. Em demano si els que col·loquen els llaços –i els que els tallen, si és que després no els recullen de terra– són gent amb consciència ecològica a més
Em demano si, en aquest posar i treure llaços de plàstic a Catalunya, algú ha pensat en el planeta
de consciència política. Els llaços són de plàstic. Plàs-tic! Ara que a la fi gent de dretes, d’esquerres, independentistes, unionistes, joves, vells, oceanògrafs, biòlegs o migpensionistes han pres consciència de la nocivitat del plàstic a la Terra i actuen en el seu dia a dia en conseqüència, la reivindicació més popular d’aquest estiu inaudit i d’aquesta tardor calenta té com a protagonista un material que és el mateix dimoni per a la Mediterrània i la seva biodiversitat.
Només una dada: almenys 30 tones d’aquests residus arriben cada hora a la riba de la Mediterrània per una gestió deficient, i això té efectes nocius cada vegada més evidents. La imatge, per exemple, d’un catxalot amb un tros de plàstic bloquejant-li l’aparell digestiu constitueix un símbol, un de molt diferent del llaç: el de la destrucció d’espècies.
La majoria de llaços grocs de plàstic que neixen, creixen i es reprodueixen a Catalunya són, tècnicament, “residus que escapen a la gestió”, és a dir que no tindran la sort de ser objecte d’una eficaç recollida d’escombraries –com la de la nit de l’11-S a la Diagonal– ni aconseguiran passar per un contenidor per propiciar-ne el reciclatge. Així, els odiosos plàstics ampliaran el seu regnat allà al fons del mar i aquí en terra ferma, on alimentaran un poderós imperi industrial.
No sabem si els llaços resultaran innocus per a la convivència ciutadana, però segur que no ho seran per al medi natural. Acabaran al mar, arrossegats per les grans avingudes de les pluges, pel vent, per les rieres o pels cursos dels rius. I aniran fotent, amb perdó, el planeta 20 anys més.