La mare abadessa
Barcelona ha viscut una setmana molt lluminosa. Ja ho va anunciar Elsa Artadi, la consellera de la Presidència de la Generalitat. “La llum simbolitza la tornada de la força i l’esperança en les institucions”. La força. O sigui que la consellera, avançant que la Flama del Canigó sortiria del Parlament, arribaria al Born i continuaria la ruta il·luminadora fins a entrar al Palau de la Generalitat, va barrejar Hollywood o la pel·lícula Star wars amb els ressons del famós poema Canigó, de Jacint Verdaguer, que és on hi ha l’origen d’aquest costum recent que aspira a convertir-se en tradició. Artadi sol recórrer sovint a la paraula llum. Deu tenir alguna raó per fer-ho. Potser és que viu o treballa entre tenebres.
Per descriure part del que ha passat aquesta setmana a Barcelona potser seria més adequat parlar de foc i flames que de llum. Perquè hi ha hagut torxes a la nit, aquelles torxes que sempre porten mals records a molts europeus informats, i també hi ha hagut una gran llanterna o fanal que, segons Artadi, pretenia simbolitzar la tornada de la força i l’esperança en les institucions. El que passa és que aquesta llanterna, a les mans de Quim Torra, dit sense ànim d’ofendre, va acabar convertint aquest passeig pretesament simbòlic en una pel·lícula de Walt Disney. Potser Blancaneu i els set nans, algun dels quals aguantava una llanterna. Foc, doncs, i no llum. Focs i no idees. Els focs simbòlics, que són els que cremen més, sovint acaben provocant grans foscors. Uns focs, aquests, que sens dubte exigeixen certes maneres èpiques que no s’avenen amb l’almívar.
Sobre una determinada llum, l’espiritual, Anna Maria Camprubí, l’abadessa del monestir cistercenc de Vallbona de les Monges, en deu saber més que Artadi. Algú que la va visitar no fa gaire em va explicar que la mare abadessa li havia confessat que últimament veia que la imatge de la Mare de Déu estava trista. I això, segons l’abadessa, no anunciava res de bo. Quan la setmana passada la vaig veure aplaudir amb entusiasme Torra vaig tenir una cosa semblant a una modesta il·luminació. Soc conscient que la república no sol avenir-se amb la jerarquia eclesiàstica catòlica, però els aplaudiments de l’abadessa em van animar a imaginar que potser Catalunya necessita una república teocràtica, una cosa gens estranya tenint en compte el paper actiu que continuen tenint a Catalunya rectors, bisbes, cardenals, abats, religioses i fins i tot abadesses.
Al profeta del Novíssim Testament, Josep Tarradellas, sempre li va fer por que de la Muntanya Sagrada no en descendís una cosa semblant a aquell barbut Makarios, un arquebisbe ortodox tocat amb bonet i vel negre, que va ser el primer president de la República de Xipre. Allò va acabar fatal, però ja han passat molts anys i l’anomenat poble, aquesta espècie llanera de la qual jo també formo part, té mala memòria.
Si Torra decideix que governar és només calçar-se unes espardenyes vermelles i fer anar una gran llanterna, puc apostar per una república teocràtica catalana presidida per una abadessa.
Els aplaudiments de l’abadessa em van fer pensar que a Catalunya potser li cal una república teocràtica