Dia de l’espectador
Reconec que hi ha dies que em desperto amb la sensació que el món que m’envolta sap més de mi que jo mateixa; pensar que de vegades la teva vida és un minixou de Truman en què els sentiments adjudicats per d’altres, les respostes donades en nom meu i les afirmacions descontextualitzades componen una funció entretinguda on assisteixes com una espectadora més i, com la resta del públic, estàs expectant per saber el desenllaç. És veritat que la fama i, com a conseqüència, l’exposició pública, et converteix en un aparador errant. Una vidriera en què la rumorologia i, moltes vegades, la realitat del teu dia a dia, s’exhibeix com qualsevol peça de nova temporada.
Des que vaig començar el meu camí com a model, sempre vaig tenir clar que el meu èxit i el meu reconeixement seria exclusivament professional, però de vegades, i sense voler-ho, el recorregut per la passarel·la no té tanta rectitud. La teva imatge ja no només tindrà interès publicitari, sinó també social i periodístic. Fins aquí, és comprensible, i fins i tot lògic, però la teva fragilitat s’enfonsa quan passes a formar part de les sentències dels mitjans i l’opinió pública, cosa a què difícilment et pots acostumar per més temps que passi.
Avui dia, i inevitablement, tots som jutges de tots, formem part d’un generalitzat Gran Germà, uns per voluntat pròpia –perfectament respectable– i d’altres per decisió aliena. És en aquest instant quan et converteixes en protagonista d’una història escrita per guionistes externs, persones que ni tan sols coneixes, però que sí que confien en els seus coneixements sobre tu i el teu voltant. Resulta fins i tot sorprenent passar un matí tranquil a la perruqueria i tenir la sensació d’estar davant el contacontes d’alguns episodis prescrits de la teva vida, que es recullen a les pàgines d’algunes capçaleres de la premsa rosa. Veure com als grups de WhatsApp dels teus partidaris hi comença a haver una efervescència notable davant la suposada ocultació de la teva part per no haver-los informat dels teus presumptes passos.
Hi ha una cleptomania incessant de la privacitat, aquella que sense intenció
Com diu Paulo Coelho: “No podem jutjar mai la vida dels altres, perquè cadascú coneix el seu propi dolor”
de posar-la a la venda té molts compradors disposats a licitar per tenir-la i convertir-se en portaveus del teu interior, de les teves alegries i del teu dolor. Som jutges per naturalesa, professionals de dirigir el biopic dels altres i presumir de tenir sempre les fonts d’informació més fiables. Paulo Coelho sí que és el gran sentenciador: “No podem jutjar mai la vida dels altres, perquè cadascú coneix el seu propi dolor i la seva pròpia renúncia. Una cosa és suposar que un és al camí cert; una altra és suposar que aquell camí és l’únic”.