Hipersexe catàrtic
Irvine Welsh publica ‘Un polvo en condiciones”, aventures d’un taxista addicte al sexe
Com a bon provocador, Welsh s’ha atrevit, fins i tot, a presentar algunes pàgines del llibre en què l’escriptura pren forma de penis. Un polvo en condiciones (Anagrama) és un despropòsit explosiu que resumeix les aventures d’un taxista addicte al sexe, traficant de drogues i actor porno amateur. Picades d’ullet a l’escocesa. “Per alguns, una ràfega de llibertat; per d’altres, una obscenitat. Exaltada, lisèrgica, escatològica, pornogràfica... Una llarga llista d’adjectius.
L’escriptor ha tornat a Edimburg, pedra angular del seu univers literari. “Vaig pensar que, entre el tema del referèndum d’independència i aquell huracà de què ningú no va fer cas, era un bon moment per tornar-hi”. I és allà on al seu protagonista, Juice Terry Lawson –ja vell conegut–, li detecten un problema de cor que l’obliga a fer abstinència sexual, una circumstància que, evidentment, porta molt malament. “Això de no poder fotre un clau m’està tornant boig. Però boig de debò: boig de sentir veus a dins del cap, boig de tenir pensaments foscos... Bogíssim”.
Irvine Welsh (Escòcia, 1958) va créixer en un barri obrer, va deixar l’escola als 16 anys i va canviar de feina un munt de vegades. A finals dels vuitanta, va tornar a Esre. còcia, es va graduar a la universitat i, amb la seva primera novel·la, Trainspotting, va obtenir un èxit extraordinari.
“Un intel·lectual és algú que ha trobat alguna cosa més interessant que el sexe”, va escriure Aldous Huxley. I amb aquesta citació comença la novel·la, malgrat que, a priori, no sembla que el protagonista hi estigui gaire d’acord. Fins i tot la seva editora l’interpel·la: “Que no es folla, al món literari?”. I l’autor, tatuatge al braç, segell d’or a l’anul·lar i mirada meridiana, li contesta: “És compatible, sí. Però, en el cas d’en Terry, hi ha una desconnexió absoluta entre el sexe i la resta de coses. No només és un addicte sinó que viu dins el sexe. A la vida real, per sort, no hi ha tants malalts”.
Un llibre no apte per a puristes ni defensors de la correcció més ortodoxa. Farcit de renecs i acudits pornogràfics. Alguna mirada crítica feminista el qüestiona. “Des de l’any 2008 vivim en el focus d’aquella crisi existencial. Crec que de vegades s’ha exagerat en les consideracions de gène- Molts homes s’han beneficiat del món patriarcal. És veritat! Però moltes dones també. A Trump el van votar moltes dones de classe alta. Caldrà reflexionar”.
El seu sistema de creació és singular. “Construeixo a través de la música. Així treballo: a cada personatge, una peça musical. En una primera fase escric dret, i vaig del teclat de l’ordinador al teclat musical. Vaig passant: una bogeria! He hagut d’aïllar la sala acústicament perquè els veïns no ho suportarien. Quan el personatge ja és madur, passo a la segona fase”. A la segona fase necessita silenci. I a la tercera, com diu ell, se socialitza. “És quan ja vaig als bars i les cafeteries a acabar de perfilar l’escrit. A retocar”.
Cuida especialment els seus secundaris. “La meva paleta de personatges és com tenir una caixa d’eines. De vegades els recuperes perquè, al pròxim encàrrec, buscaràs aquella peça i no una altra”. Ronald Checker –que ens recorda Trump– n’és un. “El vaig gestar quan ni tan sols era president. No té competidor! Un paio que no llegeix, no cuina, no ha escoltat mai música... Uf”.
On és el límit de Welsh? “De vegades penso: ‘Això ho llegirà la teva mare’. Aquest és el filtre. Però de vegades és ella qui em sorprèn. Em va confessar que La vida sexual de las gemelas siamesas no li havia agradat. I va afegir: ‘I, a més a més, tu què en saps, de sexe lèsbic? Li vaig contestar: espero que més que tu!”. I, per acabar, Welsh diu que les dones entenen més bé en Terry. “Sempre em diuen: ‘Ah, havia sortit amb un cabró com aquest!’. Els homes, en canvi, se senten amenaçats i em puntualitzen: ‘Hi ha paios així, esclar, però jo no!”.
“Primer escric dret, i vaig del teclat de l’ordinador al musical; vaig haver d’aïllar la sala acústicament” “El meu límit? De vegades penso: ‘Això ho llegirà la teva mare’. És el filtre. Però de vegades és ella qui em sorprèn”