La tesi del diable
El sobtat interès de la classe política per llegir treballs universitaris és deplorable i fa plorar. La corrupció del sistema polític ja és una creença generalitzada (que fa caure governs i abdicar caps d’estat). El descrèdit de la cúpula judicial ha adquirit una dimensió europea de magnitud germànica. La universitat provoca malfiança des que s’han començat a destapar títols obtinguts a la tómbola. Com que la base de tota societat civilitzada és l’educació, la justícia i el bon govern, ja m’explicaran quina confiança en el futur poden tenir els nostres congèneres que s’acaben d’incorporar a la vida adulta. El més difícil, ara, és no elevar la sinècdoque a categoria. És massa fàcil generalitzar. Els polítics que paren la mà perquè empresaris, florentins o sicilians, les hi omplin, no anul·len l’exercici de la política com a única gestió possible de la res publica. Ni els jutges tergiversadors que no admeten ser jutjats no han d’anul·lar la tasca quotidiana d’un sistema judicial sotmès a tota mena de males arts marcials. Ni tampoc les universitats que han permès la banalització intolerable dels màsters i doctorats haurien d’anul·lar la tasca ímproba de tants estudiants. Però el descrèdit és una llufa tan pudent que costa molt esvair-ne la ferum.
És curiós que les dimissions vinguin abans pel frau en la formació que no pas pels diners públics dels quals ens hem vist privats. Cada societat sublima les seves mancances. Entre els puritans descendents de l’era victoriana, els escàndols sexuals de dirigents respectables amb parafílies provoquen dimissions. Al Regne d’Espanya els escàndols que cotitzen són els de la ignorància disfressada de títol universitari. Ja planyo els periodistes que aquests dies han llegit la tesi de Pedro Sánchez per comprovar que existeix. Solen ser soporíferes. Els lectors d’assaig detectem de seguida una tesi disfressada: text prolix, avorrit fins a la nàusea, escrit sense voluntat d’estil i desmesurat en l’exhibició de dades. Si, a més, el doctorand copia sense citar o fa un digest viquipèdic, la cosa ja pren un caire caricaturesc. El dies 27 i 28 d’aquest mes, a París, la facultat de Lletres de la Sorbona organitza unes jornades sobre l’obra d’un dels escriptors més interessants de la literatura catalana: “Josep Palau i Fabre, confluences poétiques et artistiques”. Palau va ser un gran poeta que va emmirallar el seu quefer verbal en els procediments dels alquimistes, però també va conrear la narrativa. Alguns dels seus contes retraten els ambients universitaris amb un esperit crític digne de les novel·les acadèmiques de David Lodge. Els meus dos preferits són La tesi doctoral del diable (1983) i El peix (1991). En el primer Palau s’empesca un doctorand diabòlic “amb celles en forma d’accent circumflex”, que presenta una tesi sobre El Tot. En el segon, el doctor en Filologia Jeroni Amargós sosté que la humanitat té un passat amfibi a partir de la prosòdia dels poemes d’Homer i és bandejat per la comunitat universitària.
Quina confiança en el futur poden tenir els nostres congèneres que s’acaben d’incorporar a la vida adulta?