Sense Nadal ni Carreño
Espanya s’encalla contra França, que es col·loca a un pas de la final
Els aficionats més passionals enyoraran aquesta Copa Davis, format que s’esllangueix i que, possiblement a final de l’any vinent derivarà en una mena de Mundial de tennis, amb data i escenari fixos. Això l’acostarà encara més al futbol.
Quan es juga la Davis, a les grades sonen veus i onegen banderes, esbufeguen trompetes i el públic es deixa portar. Molts s’empastifen la cara, lluint a les galtes els colors del seu país. S’enfunden bufandes i gorres. Porten el marxandatge ocasional. Van al tennis i vociferen com qui va a l’estadi de futbol, cosa que seria una aberració a Wimbledon.
El França-Espanya s’està jugant a l’estadi Pierre-Mauroy, casa del Lilla de la Primera Divisió francesa, que durant uns dies es reconverteix en temple del tennis. I l’analista capta el missatge: l’amfitrió mira de portar el joc al seu terreny. Selecciona la superfície que més li convé i estimula els espectadors, que pressionen el visitant. A França, pista ràpida.
Ahir vam veure Yannick Noah, l’últim campió francès d’un Grand Slam (i ja en són 35 anys des del seu títol a Roland Garros), donant-se cops al pit mentre la seva sorprenent aposta, Benoît Paire, convertia Pablo Carreño en un tennista menor (7-5, 6-1 i 6-0). I el vam veure després conversant amb el seu altre espadatxí, Lucas Pouille, estimulant-lo perquè el xoc contra Roberto Bautista se li estava complicant.
Es van jugar cinc mànegues en el segon matx, un intens intercanvi de banderins que es va acabar resolent a favor de Pouille, per 3-6, 7-6 (5), 6-4, 2-6 i 6-4.
Avui, la semifinal està 2-0 per als francesos, molt lluny d’Espanya.
Contra Paire, Pablo Carreño amb prou feines va lluitar durant un set; després es va enfonsar per una lesió
“Ha estat l’emoció més gran que he viscut mai en una pista de tennis. I només pensava a no plorar gaire”, va dir Paire, abans d’asseure’s entre els seus companys per presenciar el Pouille-Bautista. “Ha estat emocionant, sobretot, després del que havia passat als Jocs de Rio, el 2016”.
El que havia passat llavors va ser que Noah el va fer fora de l’equip. Aquell era un Paire desordenat, un talent que es distreia i s’enfurismava. Un trencaraquetes que es comportava molt malament a la Villa Olímpica i que va acabar esgotant la paciència de Noah.
“Anunciem l’expulsió de Paire després d’uns quants actes d’indisciplina, nombroses discussions i infraccions”, es podia llegir en el comunicat que la Federació Francesa emetia aquells dies. Noah i Paire havien trencat. Per recompondre la relació, va caldre un ventall de converses entre tots dos i algunes coincidències. Aquest any no arrelen Tsonga, Simon ni Monfils i tampoc no funciona Gasquet, amb un rendiment que despertava recels en Noah. Amb tots aquests descartats, a Noah li quedava Paire.
No era una mala opció. Es tracta d’un tennista bulliciós, particularment dinàmic en situacions d’estrès, i que s’espavila bé en una superfície ràpida, com ho és el sintètic de Lilla.
Segons Noah, l’antídot contra Rafael Nadal.
Tot i això, Nadal no va ser a Lilla. Tocat per la lesió de genoll que l’havia tombat la setmana passada, a les semifinals del US Open, Nadal només va aparèixer a Twitter. Ho va fer per animar els espanyols, que inclinaven el cap davant els campions del torneig.
Carreño creia que arribava net a Lilla. Havia tingut molèsties a l’adductor, però allò semblava aigua passada. S’equivocava. La lesió va reaparèixer en el segon set. Paire (54è del món) s’havia emportat el primer. Ho havia fet a còpia de coratge, un home Davis.
“L’adductor em va començar a molestar i em vaig ensorrar una mica”, va dir Carreño, que només va sumar un dels últims dotze jocs.
Bautista va donar més guerra a Pouille, encara que es va bloquejar en el tercer set (va passar d’un 0-3 a un 5-3) i va cedir el seu últim servei al cinquè.
Avui, la parella Feliciano LópezGranollers no té opció. Ha de guanyar Benneteau-Mahut perquè l’equip continuï dempeus.
La parella Feliciano LópezGranollers no té cap més opció avui: ha de guanyar Benneteau-Mahut