“Als països amb bones escoles, les catàstrofes duren poc”
Edat? Vull aprendre i ensenyar: soc jove. Vaig néixer a Botsuana, un oasi de prosperitat al mig de l’Àfrica i una democràcia feta a si mateixa. L’escola no pot limitar-se a donar informació, sinó experiències formadores per continuar aprenent tota la vida. Col·laboro amb el Centre Unesco Catalunya
Què trobaríem a faltar de la Unesco si desapareix? Educar avui és adaptar-se a un canvi cada cop més accelerat en cicles cada vegada més curts durant tota una llarga vida. A la Unesco ajudem els països i els seus sistemes educatius a no quedar-se enrere adaptant a les seves circumstàncies els programes i estratègies dels que van al davant.
Com?
És difícil anticipar-se, per exemple, al que demanda la indústria en intel·ligència artificial i al que requerirà, però podem donar als estudiants la base matemàtica, d’anglès i tècnica perquè puguin aprendre ràpidament tota la seva vida. Dissenyem programes educatius perquè la proporcionin.
En canvi, les tecnològiques es queixen que no troben aquestes habilitats.
Parlo amb aquests ocupadors sovint i del que es lamenten és que no troben qui tingui la base educativa per aprofitar els seus cursos d’especialització.
Què proposa als governs?
Els programadors, per exemple, necessiten un nivell alt de matemàtiques i alguns coneixements d’enginyeria que els permetin formar-se
a l’empresa sense començar des de zero. Però també requereixen maduresa intel·lectual i capacitat de treballar en equip.
No tots els estudiants voldran treballar en empreses tecnològiques.
És que en qualsevol terreny, medicina, arquitectura, periodisme..., serà necessària la intel·ligència artificial. Ja és necessària. I per treballar amb ella cal saber matemàtiques, anglès i habilitats tecnològiques.
Això no depèn de cada país?
Les competències necessàries des de l’escola per continuar aprenent sempre no són diferents a Catalunya o el meu país, Botsuana. Per això, la Unesco també és necessària.
Quins països estan educant millor?
Els que formen els seus educadors no per ensenyar un programa sinó perquè ensenyin a aprendre.
Citi’n alguns.
Els trobarà en tots els rànquings, però, a més de tests i qualificacions de països, a mi m’agrada citar la prova de la catàstrofe.
No ens espanti.
És molt senzilla. Mesura la resiliència d’un país. La seva capacitat d’adaptar-se i superar un gran desastre, perquè aquesta competència depèn de la qualitat del seu sistema educatiu
i no només ara sinó durant generacions. La seva escola és la clau.
Per exemple.
El Japó pateix tsunamis, terratrèmols, huracans..., però en molt poc temps es recupera i torna a tenir en marxa el seu sistema productiu i així aviat la tragèdia queda enrere.
I això té a veure amb les seves escoles?
Demostra que han ensenyat els seus estudiants a adaptar-se a les condicions adverses fins a aconseguir superar-les com a societat. En canvi, als països amb males escoles qualsevol contratemps triga dècades a superar-se i sempre queden danys.
Hi deu haver altres factors també.
Però estan relacionats amb la qualitat de la seva educació. Per exemple, la seva cohesió social. En un país que no està dividit per la desigualtat, els individus se sacrifiquen amb més facilitat pels altres i fan aquest esforç extra que es requereix per superar l’adversitat.
I en això, com influeix l’escola?
Un sistema educatiu pot educar per a la integració i per potenciar la diversitat en l’esforç col·lectiu i la feina en equip. O pot fomentar la segregació.
En què ho aprecien vostès?
Si l’educació converteix la diferència en una cosa positiva, construirà una societat més cohesionada i pròspera. En canvi, si l’escola discrimina els estudiants –i es pot ser molt subtil sobre això– per llengua, ètnia, l’opció sexual dels seus pares o per si poden pagar-la o no, està destruint la cohesió d’avui i la del futur.
En què es fixen, a més, quan avaluen la qualitat de l’escola d’un país?
En la seva connexió amb la realitat. Si l’escola és dolenta, diguem que s’hi parlarà dels drets humans a la pissarra i prou.
I si és bona?
Si és bona, formarà equips i aniran als llocs de la ciutat on es violen aquests drets, perquè no hi ha habitatge assequible o falta seguretat ciutadana o hi ha pobresa. Els estudiants parlaran amb els qui manquen d’aquests drets i després proposaran solucions.
En l’educació el que no és experiència és només informació.
I hem de superar ja l’època en què l’escola només proporcionava informació. A Singapur, per exemple, no és que s’ensenyi química, al laboratori, és que els escolars estan dissenyant un perfum o un insecticida ecològic.
Això és anar molt ràpid.
És que qui no vagi gaire ràpid quedarà molt enrere. Ja no podem parlar de la creativitat a l’escola, sinó que els escolars han d’estar creant.
Finlàndia té una bona escola perquè exigeix molt als aspirants a professor?
No només cal exigir-los abans de fer-los professors, també donar-los suport després amb recursos. És així com s’aconsegueix el prestigi social que els estudiants perceben i que fa que s’esforcin i progressin.