L’Executiu admet que la crisi dels màsters és un cop dur
La Moncloa va començar a preparar la defensa de Sánchez arran de la dimissió de Montón
El Govern central admet que la crisi dels màsters d’aquesta setmana ha suposat “un cop de mar important” que s’ha emportat una ministra i que va mirar d’engolir el president.
El debat polític a Espanya ha quedat encallat aquesta setmana en una tesi doctoral –la del president Pedro Sánchez– que s’està inspeccionant amb lupa. I en un màster, que dimarts es va emportar la ministra de Sanitat, quan van quedar a l’aire una sèrie d’irregularitats. Els currículums acadèmics de Pablo Casado i d’Albert Rivera també són objecte d’escrutini. No perquè al ciutadà li interessi especialment quina formació acadèmica tenen els seus representants públics. És per una qüestió de credibilitat, un valor que depèn més de la gestió que de la personalitat o atributs –per exemple acadèmics o professionals– del líder. Els ciutadans volen saber si es poden fiar de la seva classe política.
Què es necessita per governar un país? Quines qualitats es consideren fonamentals en un polític? El CIS va incloure aquesta pregunta al seu baròmetre de juny del 2011 i encara que han passat set anys les conclusions semblen vigents: la principal qualitat és l’honradesa, triada per un 79,4% dels enquestats, seguida de l’eficàcia (31,2%) i la preparació i formació, amb un 28,7%. En quart lloc, els enquestats van valorar la proximitat a la gent (18,2%) i en cinquè, la vocació per la cosa pública, amb un 18,2%. Les conviccions fermes només van registrar un suport d’un 9,5%. Segons aquestes xifres, la preparació i formació de la classe governant no és una qüestió que tregui la son als espanyols. Tot i això, és evident que està causant desvetllaments en la classe política.
Els últims anys l’exigència de transparència més important en la gestió pública ha portat a una mena de competició entre polítics de diferents partits i administracions per veure qui tenia més bon currículum. En molts casos han donat per acabades llicenciatures que eren incompletes, han descrit com a màster un altre tipus d’estudis que no tenien aquesta categoria o s’han atribuït formació en universitats estrangeres de prestigi com les americanes Harvard o Georgetown que en realitat només eren cursos de setmanes –o d’hores– en campus de Madrid. Molts fins i tot posen els títols en anglès per donar-los més prestància. Aquesta bombolla ha començat a punxar-se i és difícil saber quines conseqüències pot tenir.
“A un polític cal demanar-li que conegui bé l’organització. Si és un ministre, que sàpiga com funciona la seva administració i que faci una bona selecció de recursos humans, de la gent que tindrà com a col·laboradors, tècnics i experts –apunta el professor de Ciència Política de la Universitat de Barcelona Jesús Palomar–. La resta ja és capacitat de negociar, escoltar, ser proper i tenir determinades habilitats que fan que sigui o no un bon polític”.
Potser el ciutadà no ho tingui en compte quan valora quina formació té un polític, però a la societat hi ha la percepció que qui té més estudis es desenvoluparà més bé. “No hauria de ser un requisit tenir formació universitària per dedicar-se a la política, però és millor tenir-ne, i el ciutadà també ho veu així. D’aquí ve la cursa que han emprès alguns, a veure qui té més màsters, per no quedar-se enrere”, subratlla Jesús Palomar, que també relativitza aquest valor en determinats casos. “Ser llicenciat en Dret no significa ser bon jurista –apunta– i si ens fixem en les trajectòries polítiques llargues veurem que molts van acabar la carrera fa anys i no han exercit mai”.
Tot i això, Europa està liderada per polítics amb sobrats mèrits universitaris. Angela Merkel va treballar de cambrera en una discoteca i va ser okupa a Berlín abans d’entrar en política; no va sortir de la còmoda bombolla de les elits governants, però es va doctorar en Físiques amb una tesi sobre química quàntica. La britànica Theresa May es va llicenciar amb honors en Geografia, a Oxford. L’italià Giuseppe Conte es va graduar en Dret. I Emmanuel Macron, en Filosofia i en Ciències Polítiques, a més de formar-se –com a bon buròcrata francès– a l’Escola Nacional d’Administració. Però hi ha excepcions, com el primer ministre suec Stefan Löfven, soldador de formació i líder sindical del sector del metall, que
“Els títols importen, però alguns van acabar la carrera fa anys i no han exercit mai”, avisa Jesús Palomar
La societat creu que qui té estudis exerceix millor, però pocs tenen en compte, quan voten, si un polític ha fet un màster o no
no va completar els seus estudis universitaris. A l’altra cara de la moneda, el polonès Mateusz Morawiecki té un currículum aclaparador.
Com s’ha d’elegir la persona adequada per a un càrrec, que prengui decisions tècniques, a partir de la realitat del país, però tingui marge de maniobra polític per sintonitzar amb el que pensa la gent, és una equació difícil de quadrar. Els riscos de la tecnocràcia i el populisme assetgen la governança. “La faceta política, que no significa partidista, ha de pesar a l’hora de triar algú per a un càrrec –constata Jesús Palomar– i aquest s’ha d’envoltar d’un equip tècnic, però aquí és on de vegades fallen, perquè s’envolten de més polítics”. Els partits han guanyat pes i busquen entre les seves files. I el risc dels polítics professionals és que tenen l’entrada difícil en un altre àmbit professional, al sector privat. “Quan un càrrec públic no té un sector professional on puder tornar, té menys incentiu per deixar la política i potser fa coses inadequades per quedar-se”, avisa aquest expert.
La tecnocràcia és un risc que assetja la governança d’un país; un líder ha de sintonitzar amb la gent