‘Jo vaig matar Manolete’
En una columna satírica, Joaquín Luna ironitza sobre l’afany de protagonisme de l’alcaldessa Ada Colau. En una entrevista radiofònica fictícia, l’alcaldessa assegura que va cantar al cèlebre torero: “‘Manolete, Manolete, si no sabes pa qué te metes’. No vaig imaginar mai que les meves paraules el portarien a la tomba”.
Matinada de diumenge. Cadena Ser. Programa Los toros. Rigorós directe. La meitat de les entrevistes es tallen perquè el Niño de Talavera creua Despeñaperros i hi ha mala cobertura. El presentador té ofici i l’oient..., què es pot esperar d’un senyor que escolta la ràdio a les dues hores d’un dilluns?
–Manolo, a la línia 2 hi ha una oient que promet una exclusiva...
–No deu estar circulant per Despeñaperros? Em teniu content!
–Diu que és l’alcaldessa de Barcelona... Escolta, total, la connexió amb Gallito de Tomelloso pot esperar. Manolo dona pas a la trucada. –Alcaldessa! Ah, Barcelona! Bona terra. I quina afició!
–Bona nit, buenas noches, egunon Manolo! És un orgull intervenir en el teu programa Los toros.
–Alcaldessa..., tornaran algun dia a sonar els clarins de la nostra estimada Monumental, catedral del toreig?
–Manolo, jo no li dic que no. Estem estudiant l’assumpte molt a fons. Tingues en compte que els clarins molesten els veïns. He encarregat un informe
“Em vaig rebotar, coses de nens, i al llit del dolor li vaig cantar ‘Manolete, Manolete, si no sabes pa qué te metes’”
per saber si els clarins s’ajusten a les nostres ordenances i els criteris del Fòrum de Porto Alegre.
–Alcaldessa de Barcelona –per cert, quina gran afició!–, els micròfons de la cadena Ser són seus...
–Veurà, Manolo. Jo vaig matar Manolete! No m’ho perdono.
En Manolo emmudeix. Balboteja. I Ada Colau s’envalenteix i continua amb el seu relat estremidor. El tècnic de so conté la respiració.
–Jo era una nena molt inquieta. Filla, et fiques en tot, em renyava la meva besàvia, amb qui passava aquell estiu a Linares. –L’estiu... del 1947. –Manolo, el meu fort és somriure perquè jo per a les dates soc un desastre, però allà estava a la plaça de Linares amb els cosins quan el toro va atrapar Manolete...
–Islero, de la ramaderia de Miura. Quina afició, la de Barcelona!
–Jo em vaig colar a la infermeria de la plaça. Allò impressionava, tothom tractava de salvar Manolete i jo, per altruisme, vaig voler donar sang.
–Les coses com són: un gest de fermesa i valor que l’honra. I quina afició, la de Barcelona! Que bé que sonen els olés a Las Arenas! El dia que tornin els toros a la plaça de toros de la plaça Espanya de Barcelona, serem allí...
–Però em van cridar: surt d’aquí, nena! Jo només volia salvar Manolete...
–No ploris, coi! Eren altres temps, dona. Avui la festa nacional sense dones no és festa nacional.
–I tant, Manolo, tens raó però allò em semblar injust i una mica rebotada –coses de criatures– em vaig acostar al llit del dolor i li vaig cantar: “Manolete, Manolete, si no sabes pa qué te metes”. L’hi sentia a l’àvia, que era molt d’Arruza. Mai hauria imaginat que les meves paraules el portessin a la tomba.
–Alcaldessa, l’honra la seva toreria! Quina afició, la de Barcelona!