Toquem ferro

TOQUEM ferro, però el que semblava que seria un inici de curs polític calent a Catalunya està resultant una obertura temperada, en què el seny s’imposa a la irresponsabilitat. El discurs del president Torra del dia 4 no va plantejar cap ultimàtum, ni va advocar per la unilateralitat, ni va avançar desacataments. La manifestació de l’Onze de Setembre va ser impecable i no va acabar amb ocupacions d’espais públics, com els més radicals havien proposat a les xarxes socials. Fins i tot hem vist com dimecres el PDECat proposava una moció a favor del diàleg dins de la legalitat, a la qual ERC en principi donava suport i que, al final, es va rebutjar perquè Pepe Zaragoza va estrènyer massa els sobiranistes en la seva intervenció al Congrés. Abans-d’ahir al vespre vam veure com dos ministres del Govern central compartien llotja al Liceu amb dos membres del Consell Executiu. I com que, a més, els telèfons vermells entre Barcelona i Madrid funcionen i els viatges d’alts càrrecs se succeeixen, es podria creure que la tardor serà menys tempestuosa del que anunciaven els meteoròlegs de la política. Ni tan sols l’anunci d’“una aturada de país” no ha reeixit, segurament perquè el sentit comú recomana no arriscar amb determinades mesures de força. Sobretot quan s’acaba de saber que l’economia catalana creix quatre dècimes per sobre de la mitjana espanyola, malgrat que apunta un cert alentiment. És veritat que resta la commemoració de l’1-O, en què el govern de Rajoy va demostrar malaptesa i improvisació, fins al punt que les imatges d’aquell dia, amb la policia entrant amb la porra a les escoles, han estat el millor espot a favor de l’independentisme i contra l’Estat.

En aquest context, Pedro Sánchez cuida les paraules, incrementa els gestos i mira d’abordar qüestions pendents. No hi ha solucions màgiques, però ningú no espera que el prestidigitador es posi a repartir garrotades amb la vareta. Ni que el públic l’hi trenqui en dos.