Socialistes sense complexos
L’auge de candidats de l’ala esquerrana revoluciona el Partit Demòcrata
Declarar-se socialista ja no és el que era als Estats Units.
“No pararem fins que tots els nens puguin anar de franc a l’escola i la universitat, fins que tothom tingui un salari digne”, afirma la candidata demòcrata al Congrés pel districte del Bronx, Alexandria Ocasio-Cortez, mentre a la cadena Fox News –la preferida de Trump– es pregunten, amb una certa excitació, si el partit no ha perdut el cap abraçant una agenda socialista que, horror, inclou la creació d’un sistema de sanitat universal, un subsidi d’atur i mesures de control d’armes.
“Vol convertir Florida en Veneçuela!”, assegura el republicà Ron DeSantis del seu rival demòcrata a la cursa per ser governador de Florida, Andrew Gillum, 39 anys, negre, alcalde progressista de Talahassee, la capital de l’Estat, que proposa apujar els impostos a les empreses per finançar la constantment empobrida educació pública. Les pors agitades pel senador republicà per Texas, Ted Cruz, són més subtils: “Volen que siguem com Califòrnia, que mengem tofu, fem servir silicona i ens tenyim els cabells!” va dir sobre el programa al seu rival, Beto O’Rourke.
En altres temps, molts dels interpel·lats haurien renegat de l’etiqueta, però no pas als Estats Units de l’any 2018. L’estigma del terme, tabú i sinònim de comunisme durant la guerra freda, s’esvaeix a poc a poc: per primera vegada més de la meitat dels joves dels Estats Units té una visió més positiva del socialisme que del capitalisme, segons un sondeig publicat a l’agost per Gallup (un 51% contra un 45%).
La resposta de desenes de candidats de les primàries demòcrates per a les eleccions del novembre a qui els anomenen socialistes ha estat o bé treure el carnet dels Socialistes Democràtics d’Amèrica –com Ocasio-Cortez, deixebla de Bernie Sanders– o bé, en la majoria de casos, plantar cara de la seva agenda i deixar que d’altres els posin les etiquetes. “Sí, em presento com a socialista. Soc un candidat d’extrema esquerra. Vull ser un demòcrata que realment defensa alguna cosa”, va respondre Frank- lin Bynum, candidat a jutge a Houston. “El que hem après dels anys d’Obama és que els republicans ens diran socialistes fem el que fem, de manera que és millor que els donem el socialisme de debò”, defensa Cynthia Nixon, que es va presentar a les primàries per a governadora.
Cert, no han guanyat totes les eleccions a què s’han presentat. Aquesta setmana Nixon ha perdut a Nova York contra el poderós Andrew Cuomo. També a Rhode Island l’establishment demòcrata ha vençut la insurgència més liberal i esquerrana. Però a escala local i estatal la nova onada progressista s’obre pas de mica en mica, escorant el partit a l’esquerra, amb propostes que esgarrifen molts votants republicans però que a Europa són part del programa bàsic socialdemòcrata.
Un estudi del Washington Post calculava fa unes setmanes que un de cada sis candidats demòcrates a les eleccions del novembre ha tingut el suport de grups d’acció netament progressistes. Encara que numèricament no siguin tants, la seva energia i les seves victòries a tots els nivells (local, estatal, federal) està provocant una revolució interna al Partit Demòcrata, un canvi que s’està desenvolupant en
Els joves tenen una visió més positiva del socialisme que del capitalisme
Tot i que minoritari, l’auge de l’ala radical està movent els demòcrates a l’esquerra
El malestar pels canvis econòmics i socials és clau en la mobilització
paral·lel a la xifra rècord de participació de dones i minories.
La pressió de l’ala més radical ja ha obligat els candidats de centre a defensar actituds més progressistes, com l’expansió de Medicare i Medicaid per avançar cap a una sanitat pública universal o un salari mínim de 15 dòlars l’hora. Els demòcrates amb més cartes per competir per la designació presidencial del 2020 també són polítics amb un perfil més progressista, com Elizabeth Warren, Kamala Harris o Cory Booker.
La victòria d’Ocasio-Cortez al juny va ser un toc d’atenció per a l’establishment del partit. Sota el lema “no tots els demòcrates som iguals”, la jove hispana va desbancar per sorpresa un veterà a qui ningú no havia disputat l’escó en 14 anys. L’aparell del partit va encendre el senyal d’alarma durant l’estiu i el que s’ha vist després es que la direcció ha posat més diners i més esforços per neutralitzar els candidats esquerrans.
La democràcia corporativa dels Estats Units continua tenint bona salut, però un dels punts en comú de la nova fornada de líders progressistes és el seu rebuig de les donacions d’empreses i lobbies. Un total de 111 candidats demòcrates han rebutjat contribucions d’empreses i Súper PAC (a l’anterior cicle electoral van ser tres).
Per a molts candidats, el rebuig dels diners corporatius i la corrupció associada ha estat un missatge clau. “Quedeu-vos amb els vostres maleïts diners, no treballo per a vosaltres!”, diu en un vídeo Max Rose, candidat al Congrés. Dòlar a dòlar, mitjançant petites donacions particulars, el texà O’Rourke ha aconseguit recaptar més diners que Cruz mitjançant contribucions d’empreses i megadonants. També les ha rebutjat Ayanna Presley, una altra estrella del nou moviment, que acaba de desbancar a Boston una vella glòria demòcrata a les primàries al Congrés.
“És una lluita de David contra Goliat. Ells tenen diners organitzats, però nosaltres tenim gent or- ganitzada. Cada victòria és dura, però estem guanyant i sobretot al nivell de base, local, on hi ha menys atenció mediàtica però pots tenir més impacte”, afirma Rob Duffey, de l’agrupació progressista Working Families, sorgida a Nova York fa cinc anys.
El gir ideològic intern al partit és una ruptura amb la política de moderació dels anys de Barack Obama i Bill Clinton, que va ser una reacció als fracassos electorals entre 1968 i 1993, anys en què només hi va haver un president demòcrata, Jimmy Carter (1977-1981).
Per què ara? Part de l’explicació és la insatisfacció que va deixar a certs sectors del partit la derrota de Sanders a les primàries presidencials del 2016. També el rebuig de la figura i les polítiques de Donald Trump. Però el punt que destaquen amb més força com a revulsiu des de les agrupacions progressistes és el malestar per la situació econòmica, social i racial als Estats Units. “La causa clau és que l’economia s’ha transformat per beneficiar cada vegada menys gent, que la classe mitjana desapareix i les empreses concentren tota la riquesa”, afirma Nasim Thomson, cofundadora de Justice Democrats, grup creat el 2017 per seguidors de Bernie Sanders.
El resultat dels debats interns en els demòcrates és un cartell electoral més divers que mai. ¿Funcionarà al novembre, quan els que votin no siguin només les bases del partit sinó tot l’electorat? “El nostre èxit resideix en la capacitat per mobilitzar la gent que pot votar i no vota, gent ignorada per l’establishment”, afirma David Ruhalde, del grup Our Revolution, una xarxa nascuda el 2015 i que té 600 associacions afiliades. “La teoria que ens hem de quedar al centre ha erosionat el partit. Es pot veure objectivament. Els últims deu anys hem perdut mil escons a nivell estatal i federal. Que no em diguin que és arriscat canviar el que fem”, remata Thomson.