La sort d’Idlib està tirada
L’últim enclavament sirià en mans de la insurgència islamista es prepara per a la batalla final
Encara que es van publicant detalls del que pot ser la batalla final, tantes vegades anunciada d’Idlib, últim bastió i refugi dels grups gihadistes i rebels sirians, l’escenari militar continua sent molt confús. Les últimes paraules del cap de la diplomàcia russa, l’infatigable Serguei Lavrov, segons les quals no es durà a terme encara una àmplia ofensiva siriana i el seu govern farà tot el possible per protegir la població d’Idlib, expressen amb claredat que continuen les negociacions per conciliar interessos divergents amb Turquia a fi d’evitar una catàstrofe com la de la ciutat d’Alep.
Un assalt a matadegolla provocaria, a més, un esfereïdor èxode de centenars de milers de persones que tractarien d’arribar a Turquia i que tornarien a ser una amenaça per a les fronteres d’Europa.
Els meus interlocutors de Damasc, si bé donen per fet que és ineluctable l’atac de l’exèrcit sirià avalat per Rússia, difereixen sobre quan es duria a terme aquest anhelat i temut episodi bèl·lic. “La guerra de Síria ja ha estat guanyada –afirma Thierry Missan, escriptor francès establert des de fa dècades en aquesta capital– i no crec que sigui tan important el dia de la batalla”.
El ministre de Turisme, segons les seves pròpies paraules a la fira internacional de Damasc, reconeixia que “tothom espera la sort d’Idlib”.
Quan el mes de gener del 2017 va concloure la llarga batalla d’Alep, iniciada quatre anys abans, un dels setges urbans més llargs de la història contemporània, vaig presenciar la sortida dels seus combatents i familiars, que en autobusos pintats de verd, es van encaminar cap al nord, cap a Idlib, el seu únic refugi, cap a la frontera turca.
Cap a on podrien anar, ara, els guerrillers de Tahrir al-Xam i altres grups radicals islàmics? Quin camí els queda als gihadistes txetxens, afganesos i occidentals que van començar a arribar a Síria el 2012, es van casar i van formar aquí la seva família i que ara tots rebutgen?
El periodista d’una agència oficial siriana especulava sobre la possibilitat d’“establir ponts aeris des d’algun aeròdrom turc en direcció al Iemen perquè els saudites no volen renunciar a aquests aguerrits combatents els i podrien utilitzar allà en els camps de batalla”.
He escrit sovint que la guerra de Síria és una guerra a porta tancada, una guerra de propaganda i desinformació on el territori sotmès al tètric Estat Islàmic es va convertir en un forat informatiu impenetrable.
Com ha passat en anteriors ocasions, per exemple a Alep, les asseveracions sobre la utilització d’armes químiques pel govern de Damasc tenen lloc, una vegada i una altra, com si es tractés d’un reflex automàtic. En el contraatac governamental s’acusa els rebels d’imminents atacs químics. Agències d’informació sirianes i iranianes van difondre notícies, vídeos russos, que asseguren que el grup Tahrir al-Xam ha gravat cintes, mostrant nens com a víctimes dels gasos a fi d’acusar el règim de Damasc d’haver perpetrat un atac amb clor contra la població d’Idlib.
Encara que la seva sort no està tirada, a Damasc es parla cada vegada més del futur una vegada acabi la guerra, i el mateix fa l’ONU, que ha reunit a Ginebra a una desena de nacions –l’anomenat Grup de Contacte– que ha convidat a participar en la confecció d’una nova Constitució que permeti convocar unes eleccions lliures.
A la fira de Damasc, represa l’any passat després d’haver estat suspesa a causa del conflicte hi han participat 25 països entre els quals sobresortien els pavellons de Rússia i l’Iran, els grans aliats de Síria.
El primer dia, els responsables van afirmar haver venut 350.000 entrades. Per la seva extensa superfície de moderns pavellons destinats a l’automòbil, a productes industrials, informàtics, al turisme, entre jardins i sortidors d’aigua, deambulaven els visitants. En una rotonda flamejaven banderes àrabs, asiàtiques, llatinoamericanes i alguna altra europea, a part de la russa, com la txeca o l’austríaca, els governs de les quals mantenen els seus ambaixadors a Damasc tot i el boicot diplomàtic europeu.
El principal tema d’aquesta fira ha estat la reconstrucció perquè l’estratègia adoptada pels dirigents sirians, és emprendre l’obra –una empresa que no serà gens fàcil per les sancions internacionals– encara que la guerra no hagi acabat i quedi pendent la sort d’Idlib.
Rússia i Turquia negocien amb Síria com i quan és el moment per atacar la província rebel d’Idlib