Colòmbia viu en la por
Impunitat, corrupció, violència i desigualtat marquen el dia a dia dels colombians, segons constatem en dues visites a Bogotà i Medellín
UNA VOLTA AL MÓN (3)
Arribo a Buenos Aires gairebé tres mesos després de sortir de Barcelona per fer la volta al món. Mentre trec els serrells a un jersei que m’ha deixat la Viviana, la meva amiga de la infantesa –a casa de qui em quedo–, penso que l’itinerari fins aquí han estat tres països que m’han regalat preguntes i estats d’ànim diferents.
Sobre Cuba i Panamà ja els he explicat. Ara toca el torn de Colòmbia. Més ben dit, de Bogotà i Medellín, les ciutats on he viscut aquestes últimes setmanes. L’experiència ha estat molt diferent, sobretot perquè Colòmbia és dels països que més cases m’ha ofert per allotjar-me i en què més acompanyada he estat. Impossible sostreure’s a l’encant d’aquella hospitalitat sincera que capgira les coses i gairebé aconsegueix invertir la generositat perquè sembli virtut de qui accepta l’oferiment.
Primer vaig visitar Bogotà. L’altitud de la ciutat i el fred d’aquesta època aconsegueixen desestabilitzar lleument el viatger que arriba des de climes cài lids i d’un país al nivell del mar. Són necessàries almenys vint-iquatre hores d’adaptació. Les vaig aprofitar per fer un primer passeig amb cotxe. Travessar els diferents barris. Observar-ne l’estètica. Prendre la temperatura dels carrers. Constatar les grans diferències entre unes zones i altres.
Qui em va portar va ser un xofer anomenat Héctor, que em va explicar alguns detalls que em van deixar pensant. Em va fer impressió assabentar-me que la societat colombiana està dividida en estrats que van de l’u al sis, on l’u és la població més pobra i el sis la més rica. Paguen els serveis a preus diferents i es distribueixen per barris.
Hi ha un estrat que no està tipificat per la llei, el número zero, que de tota manera existeix i que està format per les persones sense sostre. Em va passar pel cap l’obra de Dante i els seus cercles infernals que, si bé eren nou, servirien també per caracteritzar en part un país on molta gent viu amb por. I no és estrany. L’Héctor mateix em va explicar que té un germà desaparegut. No és un cas aïllat. La impunitat la corrupció, em diu, són monstruoses.
Aquest és l’infern de Colòmbia, sens dubte. Les classes més adinerades viuen en edificis vigilats. Circulen amb cautela. Es treuen les joies abans de visitar zones d’estrats més baixos. En general, pugen al seu automòbil al pàrquing propi i no en baixen fins que arriben al pàrquing dels centres comercials, on se senten fora de perill i passen gran part de les seves hores de lleure. Hi ha nombroses fronteres invisibles però indubtables.
Entre les cases que m’ofereixen a Bogotà escullo la d’un exalumne del màster de Creació Literària que ensenyava abans de marxar. En Cristian i la seva nòvia, la Caterine, em reben amb una alegria contagiosa i feliç. La meva arribada coincideix amb el dia de la celebració de la Independència de Colòmbia i amb la presa de possessió del nou president. La ciutat està en ebullició. Els carrers del centre, on tindrà lloc la cerimònia presidencial, estan tancats.
Me’n vaig amb en Cristian i la Caterine a l’esdeveniment organitzat per l’oposició. Hi ha moltíssima gent. I molta policia armada, també. Els partidaris de Petro canten consignes de resistència i esperança. Confien que algun dia arribarà el canvi. Els líders fan els seus discursos. Els seguidors aplaudeixen. Queda clar que hi ha, almenys, dues Colòmbies.
Els dies següents visito amb els meus amics els barris principals. Usaquén, Teusaquillo, el centre històric, Chapinero. Em porten a tastar receptes típiques de la cuina local: chamfaina, piquete de gallina, mojarra fregida, sancocho. M’ofereixen fruites –de vegades d’un carretó ambulant que ens surt al pas– de les quals no només no conec el gust sinó tampoc el nom: zapote, feijoa, pitahaya, mangostino.
Anem plegats a l’actuació d’una contista. Escoltar relats en locals destinats a això o al carrer o a les places és una activitat freqüent. Ens desplacem amb cotxe, però també amb el transmilenio –el servei d’autobús de gran capacitat–, i conec una de les queixes més habituals dels de Bogotà: la inexistència de metro. No hi puc estar més d’acord.
Visitem el campus de la Universitat Nacional, a la plaça principal de la qual hi ha un gran grafiti del Che Guevara al costat de Jaime Garzón, l’advocat, humorista i mediador de pau assassinat el 1999. Al mateix campus veiem un grup d’alumnes preparant l’olla popular, de la qual poden dinar els que ho necessitin.
I dia rere dia Bogotà creix als ulls de qui la visita. Per la seva pluralitat, la seva naturalesa, la seva capacitat de crear, d’improvisar. No he aconseguit sentir la por que senten ells, ben segur perquè he anat escortada, cuidada. Amb aquella seguretat incomparable que dona el fet que algú es preocupi per tu.
El moment del comiat és emotiu. Es reuneix la família completa al voltant de la taula. Cuino unes truites de patates. Comprem vi. Sopem i ens lliurem tots a un joc de taula. Els meus amics, els seus pares, germans, parelles. És una festa amb desconeguts que, tot i això, m’han ofert una llar de la qual em sento part. És virtut colombiana. Aviat comprovaré que és així vagis on vagis.
Pujo a un autocar que em portarà a Medellín. Més d’onze hores a través d’un paisatge divers on creix una vegetació exuberant que sembla abalançar-se sobre la sempre estreta carretera i, de tant en tant, algun riu ple d’aigua.
En aquella ciutat m’hi espera la família de l’Andrés, un altre exalumne del mateix màster, que encara viu a Barcelona. Malgrat que l’autocar es retarda més de dues hores i que arribo passada la una de la matinada, allà hi ha la Yanet, mare de l’Andrés, que m’espera amb el seu germà i la nòvia del seu germà. Somriuen quan em veuen baixar de l’autocar i m’abracen com si portessin tota la vida amb ganes de rebre’m. Responc igual. Aquella calidesa és mútua. No es pot fingir ni improvisar.
Si a Bogotà vaig arribar, per casualitat, a punt de celebracions, passa el mateix a Medellín. Just l’endemà podré assistir a la desfilada de silleteros, clausura de luxe de la Fira de les Flors, una de les tradicions més importants del lloc, declarada patrimoni immaterial de Colòmbia. Els silleteros reben aquest nom perquè antigament a la regió els camperols portaven a l’esquena cadires de fusta per al transport. El costum s’havia perdut amb l’arribada dels animals de càrrega, però es va recuperar amb la desfilada dels silleteros, que traslladen sobre l’esquena les silletas amb els seus arranjaments florals. Es tracta d’una tradició familiar que passa de pares a fills i que reuneix en el mateix esdeveniment diferents generacions.
Quan dies més tard viatjo fins a Guatapé tinc la sensació que els colors de les flors s’han traslladat a les parets. Els relaciono, alhora, amb la quantitat de grafitis que es poden trobar a les ciutats de Colòmbia. Art efímer. Circumstancial. Expressió dels qui no tenen tant (des del punt de vista material) dirigida als qui tampoc no tenen tant. Aquella capacitat de donar, de donar-se, que es nota en el tracte amb la gent, que s’ofereix, atén, facilita. Aquell gran contrast provocat per una societat que regala tant mentre viu atemorida que li treguin tot per la força, amb violència.
El temps passa de pressa. També visitem les diferents zones de la ciutat, de punta a punta: des de barris acomodats com el Poblado fins a altres de desfavorits com la Comuna 13. En aquells dies la casa de la Yanet també és una desfilada, però no de flors sinó de gent.
He conviscut amb diversos membres de la família. Nebots que telefonen per sorpresa perquè necessiten passar una nit a Medellín. Amics. A mi m’han cedit una habitació; arriba un punt que a la casa hi ha cinc persones dormint en llits i tres en matalassos a terra; i en Dante, el gos. Se senten els noms dels parentius, mare, tieta, pare, nebot, cosina, germà. Esmorzem junts. Riem. I jo en formo part, com qualsevol d’ells. De la forma efímera com realitat ho fem tots. Estem junts en això. I això significa la vida.
La societat colombiana està dividida en sis estrats segons la riquesa, i paguen els serveis a preus diferents
“La impunitat i la corrupció regnen aquí”, comenta un home de Bogotà; el seu germà ha desaparegut