Una endevinalla al metro de Medellín
Aquesta història va passar al metro de Medellín, de camí a la Comuna 13. Quan vaig pujar vaig veure un home que feia petites figures de filferro. Era alt, prim, guapo. Vestit amb roba hippy. Portava, recolzat a terra, un panel bastant gran folrat de vellut negre ple de figures ja acabades. Flors diverses, animals de diferents espècies, vehicles de terra, mar i aire. Un món propi. Quan ho vaig veure vaig recordar que al meu primer llibre de relats, titulat Viatges subterranis ,hi havia un personatge que em queia molt bé, que es dedicava a fer escultures de filferro. Podria haver estat ell. Li vaig somriure. Em va somriure. Em vaig posar a observar la seva feina. Li vaig dir que m’agradava molt. Em va allargar una de les peces i em va aclarir que era una espècie d’endevinalla. Calia aconseguir deixar anar una petita argolla amb una sèrie de moviments. Em va assegurar que si ho aconseguia em regalaria una agulla. Em va encantar la proposta de jugar, tan inesperada, de manera que ho vaig estar intentant durant les poques parades que tenia al davant, però no vaig tenir temps. Llavors, mentre li tornava la peça, em va dir: “Gairebé ja ho tenies. Agafa-la. T’ho mereixes”. I em va donar una flor, una de les seves margarides. El vaig mirar als ulls, que estaven mirant els meus. Li vaig donar les gràcies, primer amb una encaixada, després amb una tímida carícia a la cara. I què va fer ell? Donar-me-les a mi. Com si fos jo qui li hagués fet un regal. He afegit la flor al meu equipatge. M’acompanyarà, com ja ho fan la Ginny i en Limón. (Estic segura que els que van llegir el meu reportatge sobre Panamà el mes passat van encertar quan van pensar en el nom que li vaig posar al meu ukelele).