Les tres tesis
Pocs mesos després de l’entrada en escena de Podem, en les eleccions europees del maig del 2014, un alt càrrec del govern de Mariano Rajoy va encarregar un detallat informe sobre les tesis doctorals de Pablo Iglesias, Íñigo Errejón i Juan Carlos Monedero, la troica que en aquells moments encapçalava el partit lila. Una investigació intel·lectual. No buscaven plagis, ni errors: volien saber quin era el timbre i el gruix d’aquells joves que estaven alterant el tauler polític espanyol. Tardor del 2014. En aquell moment, en ple escàndol de les targetes black a Madrid, el nou partit de l’esquerra assolia una projecció de vot d’un 25%, i algunes enquestes el situaven en primer lloc.
Volien saber de quin peu calçaven els tres tenors. La tesi doctoral d’Iglesias versa sobre les mobilitzacions antiglobalització (Multitud i acció col·lectiva postnacional. Un estudi comparat dels desobedients: d’Itàlia a Madrid. 2000-2005). Errejón va investigar la construcció del discurs polític durant el primer mandat d’Evo Morales a Bolívia, país on va viure durant mesos (La lluita per l’hegemonia durant el primer Govern del MAS a Bolívia (2006-2009): una anàlisi discursiva). La tesi de Monedero, elaborada a Alemanya, tracta sobre un dels esdeveniments crucials de la història europea recent: “Causes de la dissolució de la República Democràtica Alemanya: l’absència de legitimitat, 19491989”. Els va faltar avaluar la tesi de Pablo Echenique, doctor en Física i expert en Química computacional: Una estratègia física i reduccionista de petits pèptids a proteïnes. Mètodes i
potencials, redactada en anglès. Un cop examinades les tres tesis, l’oficial que havia encarregat la investigació acadèmica va treure les seves conclusions i les va comunicar a la Moncloa: “Són gent preparada. Iglesias és el més polític dels tres; Errejón, el més teòric, i Monedero pot ser que sigui el més perillós”.
Quatre anys després no hi ha cap mena de dubte que Podem ha irradiat fortament la política d’aquest país. N’ha modificat el llenguatge: discursos molt més directes, amb puntes d’agressivitat; utilització intensiva de les xarxes socials. N’ha retocat l’estil: imperi de la informalitat, fora corbates. I n’ha canviat el mètode: definitiva proliferació de les eleccions primàries, a les quals ni tan sols ha pogut resistir-se el Partit Popular, amb els resultats coneguts aquest estiu. L’actual paisatge polític espanyol –i també el català– porta el segell de Podem en molts dels seus fotogrames. El banquer Joan Oliu va ser un dels primers a captar la profunditat del fenomen, quan va advertir públicament que a Espanya li faltava un “Podem de dretes”. Una força renovadora capaç d’interceptar el malestar de les noves generacions i canalitzar-la pel camí de l’ordre. A finals del 2015 Artur Mas i els seus col·laboradors, atrapats per les exigències de la CUP, van veure clar que no se la podien jugar amb una repetició d’eleccions. Ada Colau acabava de conquerir l’alcaldia de Barcelona i a l’efecte Podem només li faltava entrar al Parlament de Catalunya. Aquesta vegada ERC no es deixaria engabiar en una coalició unitària amb els convergents. Alerta, tripartit! Mas va fer el seu cèlebre “pas al costat” –un fenomenal pas enrere– i, de la nit al dia,
Carles Puigdemont es va veure investit president de la Generalitat. Sembla que hagi passat una eternitat.
Pedro Sánchez, ahir centrista, ara gairebé esquerrà, sempre lluitador, va reconquerir la secretaria general del PSOE interpretant la melodia de Podem a les primàries del 2017. Era la música que volien escoltar les bases del partit després de tantes baralles entre pares i fills en moltes famílies de tradició socialista. Sánchez va presentar la moció de censura a Rajoy empès per Iglesias i ara governa amb l’aspirador posat sobre els cinc milions de vots de Podem. Molts socialistes decebuts estan tornant a casa, diuen les enquestes. És el miracle del Valle de los Caídos.
La tesi doctoral de Sánchez també va ser revisada fa temps, amb altres propòsits. Ja ho deia
Giulio Andreotti: “Hi ha amics, enemics, enemics mortals i companys de partit”. En el moment més crític de la lluita dins del PSOE, a Sánchez li van passar els rajos X i, si hi van trobar alguna cosa, no tenia prou força per tombar-lo. Gent de l’entorn socialista parlava malament de la tesi doctoral de Sánchez, però enmig de la batalla interna més dura que ha viscut el Partit Socialista les últimes dècades ningú no es va atrevir a llançar-li la tesi pel cap. No hi havia munició disponible. El líder socialista sabia des de fa temps que la seva tesi doctoral estava sota observació. I també sabia que un dia l’atacarien per aquest flanc.
L’atac ha tingut lloc aquesta setmana, amb més soroll que bona punteria. Albert Rivera, molt inquiet després de l’elecció de Pablo Casado com a nou líder del Partit Popular, va interpretar la dimissió de la ministra Carmen Montón com una magnífica oportunitat. L’escàndol dels màsters oferia a Ciutadans un òptim arc narratiu. Col·locant sota sospita la tesi de Sánchez augmentava la pressió sobre el problemàtic màster de Casado, setmanes abans que el Tribunal Suprem decideixi si sotmet a investigació aquesta qüestió
Dos al preu d’un. Un càlcul gairebé perfecte que el diari
ABC ha espatllat acusant erròniament Sánchez de plagi. En l’era digital existeixen instruments per mesurar el plagi, i el polígraf ha exculpat el president, que en aquests moments pot recuperar la iniciativa. La maniobra ha fracassat, però el fusellatge del Govern ha patit danys. És un fusellatge vulnerable. El temps de gràcia del Govern dels 84 s’ha fos. El fusellatge socialista és feble, però Sánchez no és Bambi.
Les tesis d’Iglesias, Errejón i Monedero van ser escrutades el 2014 a fi de conèixer l’ADN de Podem
L’errònia acusació de plagi ha trencat la maniobra contra Sánchez, que ara cau sobre Casado