Entre el diàleg i les eleccions
L’independentisme no només és capaç de congregar un milió de persones a l’avinguda Diagonal de Barcelona. És capaç de fer-ho sense una estratègia que defineixi el què, qui, com, quan i on fer efectius els seus objectius. Arribats a aquest punt, qualsevol crònica periodística entraria en col·lapse segons els manuals acadèmics, però en política no hi ha res que una bona retòrica no faci possible.
El judici contra els líders independentistes empresonats condiciona qualsevol oficialització del diàleg amb el Govern de Pedro Sánchez que vagi més enllà de la gestió de l’autogovern, de manera que, fins a la cita al Tribunal Suprem, l’agenda del Govern català s’omple d’efemèrides i discursos.
Ni tan sols a Carles Puigdemont no se li escapa, des de Waterloo, que la resolució del conflicte català, qualsevol que sigui, requereix una negociació de llarg recorregut, i per això l’expresident treballa per augmentar les expectatives del seu joc de cartes abans de començar una partida que també ha de passar per les urnes. La moció que constituïa un mandat formal del Congrés a obrir el diàleg entre governs va quedar avortada aquesta setmana, però les vies de comunicació amb Madrid s’han multiplicat per crear un ambient de distensió. A l’equip de Sánchez han posat especial atenció a l’agenda madrilenya de la consellera Elsa Artadi, que es reuneix sense la pressió de les càmeres amb ministres i secretaris d’Estat, i que ja ha creat alguna situació incòmoda amb Ernest Maragall, president de la comissió bilateral, per a qui els contactes amb els dirigents socialistes no necessiten tant de viatge a la capital espanyola.
El problema és que els centres de decisió independentista han proliferat tant durant els últims mesos que cada gest comporta recórrer milers de quilòmetres. De Waterloo a Lledoners, passant pel Palau de la Generalitat, les seus d’ERC i del PDECat, els grups parlamentaris de Junts per Catalunya i els republicans, el nucli promotor de la Crida i les entitats independentistes... Són els que va recórrer la conferència del president Torra, que va arrencar farcida d’ultimàtums i amenaces, com si el Suprem ja hagués dictat sentència, i va acabar amb cants a la mobilització i al diàleg.
L’organització dels actes públics per l’aniversari de l’1-O es va aparcar fins a passar la Diada, però no les reserves d’ERC a convocatòries en escoles un dia lectiu; el consell de la república de Puigdemont busca data a l’agenda mentre ERC accelera per presentar, a mitjan octubre, l’oficina del Govern pels drets civils –no confondre amb el Fòrum Cívic que apadrina el president Torra i que només té el nom–; continua sense solució la suspensió dels diputats presos, tot i que les reunions internes se succeeixen i n’hi ha que estan disposats a assumir la minoria parlamentària per no baixar del burro, cosa que posaria en perill les resolucions del debat de política general, primer, i els pressupostos, després. Al Govern ningú no confia en l’ajuda de la CUP, i Torra, en la intimitat, mostra que el final del seu mandat pot estar més a prop del que sembla.
Les incògnites es perpetuen i, entre el judici de l’1-O i unes municipals crucials, l’únic escenari viable si hi ha condemna és tornar a les urnes. Conscients que tampoc no aclariran el què, el qui, el com, el quan, l’on ni el perquè.
A l’equip de Sànchez li crida l’atenció l’agenda madrilenya d’Artadi, que ja ha causat alguna situació incòmoda amb Maragall