Ingratitud de l’Est a la UE

ÉS inevitable sentir una certa perplexitat davant el desafiament a la Unió Europea que planteja el Govern de Polònia, que ha elevat el to contra Brussel·les aquesta setmana a propòsit del contenciós originat per la renovació en curs del Tribunal Suprem. Des de la seva arribada al poder l’octubre del 2015, el partit conservador i ultranacionalista Llei i Justícia sembla entossudit a amarrar el control sobre la judicatura a força de reformes que van en la direcció contrària dels principis de la UE, gens excepcionals d’altra banda: garantir que tots els estats membres siguin, almenys sobre el paper, democràcies irreprotxables i sense ombres d’autoritarisme. I retallar l’autonomia de la justícia és una temptació certament poc democràtica.

El pols entre Brussel·les i un Estat tan “europeu” com Polònia, un país màrtir al segle XX, castigat alternativament amb acarnissament per Alemanya i Rússia, és una altra mala notícia per a Europa. I no es tracta d’un assumpte bilateral, perquè creixen les divergències per raons similars amb altres membres de l’antic bloc comunista, notablement Hongria i Romania. El nexe comú del passat dictatorial semblava procliu a abraçar amb més entusiasme que ningú els principis i els ajuts de la Unió Europea, tal com va succeir amb un altre grup de velles dictadures (Portugal, Espanya i Grècia, admesos als anys vuitanta). Va ser precisament l’anhel –en interès d’Europa, especialment Alemanya, i els Estats Units– d’ancorar en l’àmbit occidental als països de l’Est el que va accelerar-ne la integració. Convé recordar que l’admissió de Polònia l’any 2004 va venir acompanyada de nou incorporacions més –entre les quals la d’Hongria– i això va fer que la UE passés de 15 a 25 estats membres, amb les consegüents dificultats en la presa de decisions. Aquest tractament –sens dubte deferent– anava acompanyat dels generosos programes d’ajuda al desenvolupament que als anys vuitanta van gaudir Espanya, Grècia i Portugal.

Catorze anys més tard, el Govern de Polònia –i no és l’únic– ha optat per convertir la relació amb la UE en una arma llancívola interna, cosa que confirma una tendència perillosa perquè promou un nacionalisme recalcitrant contrari, justament, als principis inspiradors de la UE. Una mena de cavall de Troia molt poc oportú: van ser aquests estats els que van trucar a les portes de Brussel·les, en el nom de la qual van poder fer reformes necessàries i van establir les bases per reformar les seves economies deficients.

Potser ara Brussel·les és un boc expiatori per carregar-li els neulers de la incompetència pròpia.