Déu i la llibertat
La memòria del pensament és plena de raonaments sobre Déu i la seva negació. Asimov, per exemple, assegurava que rendir-se a la ignorància i anomenar-la Déu sempre era una decisió prematura, i Michel Onfray, l’últim gran filòsof del socialisme llibertari, ho va expressar amb una frase que ha fet fortuna: “Quan mor Marx, Déu ressuscita”. Per descomptat, sempre ens quedarà el gran Woody Allen i el seu definitiu...“si Déu existeix, espero que tingui una bona excusa”. A l’altra banda del mirall, milers de pensadors, filòsofs i científics han expressat amb profunditat la inevitable presència de Déu, i al final el que queda, entre uns i altres, és una veritat irrebatible: Déu és una matèria controvertida. Creients, no-creients, agnòstics entre dues aigües, la fe i la raó, el dubte i l’afirmació. Potser Déu és això exactament, un combat etern entre el desig de dubtar i la por de no tenir respostes.
Si Déu és debatible, no ho són la resta de grans conceptes que nien en l’ànima humana? N’estic convençuda, no endebades el veritable sentit de la curiositat –motor del pensament– és anar més enllà de tota resposta. Però, per bé que tot sigui relatiu, crec que hi ha conceptes que tenen poc marge per al dubte, i un d’ells és la llibertat. Per descomptat la llibertat reglada pels principis de la convivència i la tolerància, allunyada del caos. La llibertat empara el creure i el negar Déu, mentre que la negació de la llibertat no empara ni els uns, ni els altres, perquè la falta de la llibertat és el no-res.
Hi reflexiono arran de la polèmica i la detenció de l’actor Willy Toledo per les seves frases feridores contra l’Església catòlica i contra els seus dogmes. Personalment estic a distància còsmica de moltes de les seves idees, allunyada de la defensa de dictadors de pacotilla, salvadors del poble amb fusells i comunisme de vell encuny. I això, malgrat compartir molts dels seus dards enverinats contra algunes venerables institucions espanyoles que acumulen motxilles de misèria.
Bons diagnòstics, males solucions... Tampoc no entendré mai que, per defensar la llibertat, hàgim de ferir la sensibilitat religiosa de bones persones, la fe de les quals els il·lumina el camí. Practicar el sentit crític contra les ideologies que intenten subjugar l’ésser humà té poc a veure amb menysprear, menystenir i insultar les creences espirituals, sovint motor de grans obres. En qualsevol cas, es pot ser molt lliure, no creure en Déu i deixar en pau el Déu del proïsme. Però, amb tot plegat dit, i repetint la distància que em separa dels Toledos d’aquests mons, entre Déu i la llibertat, escullo la llibertat. I d’això es tracta en aquest cas, de la llibertat de negar, menysprear i fins i tot insultar els déus, com a exercici màxim d’humanitat. La llibertat de pensament està per sobre de la llibertat de creença, aquesta és una de les poques coses de les quals estic segura.
La llibertat de negar, menysprear i fins i tot insultar els déus, com a exercici màxim d’humanitat