Una màquina de fotos a la Lluna

Tots volem que ens expliquin històries, el nostre cervell està estructurat per a això i fem qualsevol cosa per aconseguir-ho: quantes coses tolerem a canvi d’un relat bonic, en quants riscos incorrem, amb quina estranya gent sortim o quines estrambòtiques opcions votem només per sentir-nos vius a través de l’excitació, l’alegria, el dolor, el suspens, en fi, la seguretat que ens dona albergar-nos en una trama estructurada, amb la seva coherència interna i els seus cops d’efecte, ja sigui un conte de fades, un malson, una aventura heroica o romàntica, una escena victoriana o un drama bergmanià.

Una de les maneres més innòcues d’experimentar aquell rum-rum narratiu dins de nosaltres, de viure vides i emocions vicàries, és anar a la Visa pour l’Image de Perpinyà, un dels millors festivals de fotoperiodisme del món, que tanca les portes avui. Cadascú caça allà les seves històries. A mi m’ha subjugat la de Marc Dozier, que se’n va anar a la presó de Bomana, a Papua Nova Guinea, considerada una de les més perilloses del planeta i que el nou director va transformar en el que alguns anomenen un “club de vacances”, amb cursos de ioga, pel·lícules, tallers de teatre, clubs de lectura, formació professional... El resultat és que els presos agraeixen el bon rotllo i s’han acabat els assassinats, les fugues i els motins que antigament eren freqüents.

A Perpinyà, una nit d’agost del 1999, vaig tenir ocasió de xerrar de manera distesa amb el nord-americà Ralph Morse, mort fa quatre anys. Mític reporter de Life, es va fer tan amic dels homes que van anar a la Lluna que l’anomenaven “el vuitè astronauta” i la NASA fins i tot va planejar enviar-lo al satèl·lit com a periodista, però al final ho va descartar. El 1969, els tripulants de l’Apol·lo XII volien tenir (sí o sí) un record fotogràfic no oficial –avui l’anomenaríem una selfie– ivanamagar una minúscula càmera automàtica que Morse els va facilitar. Conrad i Bean van calcular que, una vegada es posessin sobre la Lluna, tindrien un minut, exactament, per fotografiar-se sense que Houston se n’assabentés, ja que aquest era el temps en què es desconnectava la càmera de vídeo. Tot i això, no van tenir en compte la fortíssima pols lunar... i la màquina va caure al fons d’un cràter. Quan la van recuperar, quedaven només cinc segons per connectar amb la Terra i, terroritzats per la sanció previsible, van decidir deixar-la.

La força de les històries. Han passat gairebé vint anys des que vaig escoltar aquesta confidència de Morse i, cada vegada que miro la Lluna, no puc evitar pensar que la càmera oblidada encara és allà.