El missatger
Ha estat una de les notícies més rellevants d’aquest temps, tant pel fons com per la forma. Dimecres 5 de setembre The New York Times va publicar un article en el qual un alt càrrec de la Casa Blanca no identificat confirmava l’existència d’una “resistència silenciosa” dins de l’Administració dels Estats Units per frenar les iniciatives més forassenyades del president Donald Trump.
El to de l’article buscava tranquil·litzar els ciutadans del país, en el sentit d’explicar-los que encara que Trump sigui un “amoral” amb un “comportament erràtic”, almenys hi ha “adults” al seu voltant que mantenen el sentit comú i treballen perquè no passi res irreparable.
La tribuna sense firma va aparèixer just després que el periodista Bob Woodward, famós per la seva feina professional en el cas Watergate, que va forçar la dimissió de Richard Nixon, publiqués un llibre en el qual també parla d’aquesta situació i detalla que els militars de més alt rang que envolten l’actual president el consideren gairebé un idiota a qui no val la pena intentar convèncer de res.
El tema ve avui a aquesta columna pel que té de reflexió per al periodisme. En primer lloc, per la publicació d’aquest article com un anònim, cosa que trenca els esquemes més arrelats d’aquesta professió. Naturalment, és important saber que el director d’Opinió de The New York Times, James Dao, assegura que ha pres totes les mesures necessàries per confirmar la identitat d’aquest alt càrrec i que ha valorat la importància de donar a conèixer al públic aquestes revelacions. En realitat caldria dir que no es tractava d’un escrit anònim, sinó més aviat d’un testimoni protegit.
En segon lloc, no és sobrer recordar el que va passar amb Wikileaks, l’ambiciosa iniciativa informativa internacional liderada per l’australià Julian Assange per fer públics documents que els promotors d’aquesta organització consideraven que tothom tenia dret a conèixer. La proposta es va rebre com una alenada de llibertat informativa i alguns dels diaris més importants del món van establir un acord per donar a les seves pàgines, com a exclusives, informes sobre activitats fosques o presumptament delictives de diferents governs.
El resultat d’aquesta activitat que pretenia ser esclaridora és conegut. Assange va ser perseguit penalment, tant per posar en perill la seguretat nacional dels Estats Units com per denúncies personals un pèl estranyes o, almenys, extraordinàriament oportunes com per posar-lo a la diana de la persecució. Des del 2012 està refugiat a l’ambaixada d’Equador a Londres i sembla que ha pagat un preu alt en múltiples aspectes de la seva vida, a més de la pèrdua de llibertat. Fins i tot els mitjans que van publicar els seus –aleshores– atractius documents sembla que s’han oblidat de la seva existència.
Després de la publicació de la tribuna sense firma a The New York Times, es va iniciar la recerca de l’autor de l’article com si això fos el més determinant. En realitat, com si es tractés del nou capítol d’una sèrie d’intriga centrada a la Casa Blanca, com tantes que ha ofert la ficció. El que s’ha donat a conèixer en aquest article, al llibre de Woodward o en els testimonis de la llarga llista de càrrecs que ja han abandonat Trump és enormement preocupant. Ara, el risc és que la realitat sigui engolida per l’espectacle i que al final la recerca de la veritat del que passa només li costi cara a qui s’arrisca a explicar-la.
L’article de ‘The New York Times’ que revelava el que passa a l’Administració Trump no era un anònim, sinó més aviat el relat d’un testimoni protegit