El lector exposa La pressió del turisme a la costa, a reveure

Se’m desperta una sensació estranya quan sento dir a algun turista que aquí tenim un aquari sota l’aigua. Aquesta declaració em sembla inversemblant, tenint en compte que colonitzem les nostres costes tres mesos l’any d’una manera ferotge.

Les cales on no pots arribar a peu estan abarrotades de barques tirant el ferro de qualsevol manera i no et pots escapar del soroll de les motos d’aigua. Però, és clar, tots tenim dret a gaudir del paradís, no? Sota l’aigua encara es veuen alguns grups de peixets, però el que realment habita el nostre fons marí quan acaba l’estiu són trossos de plàstics a la deriva.

Una de les pitjors coses que poden passar-li a un litoral és el turisme massificat i egoista. El cervell entra en mode vacances, fins i tot reciclar costa i el “no és meu” sembla l’excusa perfecta per no recollir l’embolcall que vola per la platja o per les branques d’un pi. Catalunya té indrets preciosos i no és estrany que també atreguin tanta gent d’arreu del món. Ja que el volum del turisme creix a un ritme trepidant, els ajuntaments haurien d’instaurar mesures estrictes per tal de conservar els espais naturals.

Nosaltres, els ciutadans, podem relacionar-nos d’una manera conscient i organitzar campanyes o grups de voluntaris per fer neteges de platges, preservació de camins de ronda o promoure el plogging entre els més esportistes.

Potser més d’un creu que aquests esforços són en va o que noves normatives ens priven de llibertats, però a la llarga això es el que ens permetrà gaudir de manera respectuosa amb l’entorn. Com va dir Rob Siltanen, “només gent que està prou boja per creure que pot canviar el món és la que ho aconsegueix”.

MIREIA PERIS MARTÍNEZ

Barcelona