Dos ximples ximplíssims
Atenció, Hollywood: el guió està servit. Gràcies als serveis d’intel·ligència russos tenim amb safata la seqüela d’aquells dos grans èxits taquillers Dos ximples molt ximples i Dos ximples encara més ximples. Comèdia negra, en aquest cas. Per riure i plorar alhora.
Basada en fets reals, la pel·lícula començaria en un plató de la televisió estatal russa. Veuríem dos senyors corpulents però nerviosos, com elefants davant un ratolí, responent preguntes d’una entrevistadora. Aleksandr Petrov i Ruslan Boixírov havien estat tot just identificats per la policia britànica com els responsables d’un atac amb verí letal a la ciutat anglesa de Salisbury el 4 de març d’aquest any. L’objectiu primari, un exespia rus traïdor anomenat Serguei Skripal, va sobreviure amb la seva filla Iúlia. Però quatre mesos després de l’atac inicial una desafortunada anglesa va trobar tirada en un abocador una ampolleta de perfum amb el verí dins i va morir.
Què feien a Salisbury?, els va preguntar l’entrevistadora russa en un vídeo difós dijous. “Els nostres amics ens havien suggerit durant molt de temps que visitéssim aquella meravellosa ciutat... la catedral, famosa arreu del món”. I l’ampolleta? No en sabien res: “Per a homes normals, carregar perfum de dona és una ximpleria, oi?”.
Una resposta curiosa ja que és d’homes normals comprar perfum per a les seves estimades quan van de viatge, la qual cosa va precipitar una curiosa pregunta de l’entrevistadora. “Vostès són gais?”. Cap dels dos (van dir ser “nutricionistes esportius” i no, com manté la policia britànica, agents del servei d’intel·ligència militar rus) va voler contestar.
L’entrevista va ser un deliri des del principi fins al final, però una qüestió va quedar sense resoldre: aquest parell es feien els ximples o ho eren? Sembla que les dues coses alhora. La minuciosa reconstrucció policial dels moviments de l’estranya parella a Anglaterra, captats molts d’ells en càmeres de seguretat, demostra el següent:
A les tres de la tarda del divendres 2 de març van aterrar a l’aeroport londinenc de Gatwick. Van anar en tren a l’estació de Victòria, d’allà a l’estació de Waterloo i de nit van arribar al seu petit hotel a l’est de la capital anglesa. L’endemà a les 11.45 van pujar a un tren rumb a Salisbury. Van tornar a Londres en tren a les 16.11.
Van tornar a Salisbury l’endemà, el diumenge 4 de març, data en la qual Serguei Skripal i la seva filla van ser trobats en un parc a punt de morir. Van arribar a l’estació a les 11.48 i en comptes de dirigir-se a la famosa catedral van caminar en direcció a la casa de Serguei Skripal. A les 13.50 van agafar un tren de tornada a Londres. D’allà es van dirigir a l’aeroport de Gatwick i a les 19.28 van sortir en un vol d’Aeroflot a Moscou.
Quan tot això va començar a sortir a la llum fa onze dies, el president Vladímir Putin ho va denunciar com una gran mentida. La resposta dels mitjans oficials russos, sempre ballant al compàs del seu amo, va ser que la policia britànica havia manipulat les fotos de la càmera de seguretat i que ni Aleksandr Petrov ni Ruslan Boixírov no havien estat a Anglaterra en aquelles dates. Va canviar el conte en l’entrevista de dijous.
La intrèpida entrevistadora russa els va preguntar per què van anar dues vegades a Salisbury i per tan poc temps. El mal temps, li van contestar. Hi havia molta neu el primer dia i van decidir tornar a Londres. Curiós, ja que per a un rus un hivern anglès és com un estiu suec per a un nadiu de Guinea Equatorial: bastant tolerable. Però és més curiós encara que aquell cap de setmana no va nevar a Salisbury, i les voreres, com es veu a les càmeres de seguretat que demostren que els dos eren allà, eren grises, no
No s’ha de ser Sherlock Holmes per veure que el numeret televisiu d’Aleksandr Petrov i Ruslan Boixírov, lluny de refutar la versió de la policia anglesa, la reconfirma
blanques. La qual cosa demostra que no s’ha de ser Sherlock Holmes per veure que el numeret televisiu de Petrov i Boixírov, lluny de refutar la versió de la policia anglesa, la reconfirma.
Del que es tracta és d’un cas insuperablement bast de fake news, esport en el qual els russos són els amos. Fins i tot tenen una paraula per al que han muntat aquesta setmana al plató televisiu. La vaig descobrir gràcies a un article divendres a The Times de Londres. Vrànio significa una mentida que un diu sense esperar que ningú s’empassi però que fa servir com a últim recurs per intentar salvar la cara. En els temps soviètics era una pràctica habitual de les autoritats. Servia per mantenir la ficció de la puresa ideològica. En el cas que es delatés la mentida de manera irrefutable, fàcil: es recorria una altra vegada al mateix. Un altre vrànio. Un damunt de l’altre, com en el cas dels nostres dos farsants russos. Primer no eren a Salisbury; després sí, de turisme. Estiguem atents: hi haurà més versions.
Els guionistes de Putin no són gaire fidels a la vida real, però tenen una imaginació fèrtil, just el que buscarien aquells productors de Hollywood desitjosos de continuar amb la franquícia Dos ximples molt ximples. El dubte seria si contractar Petrov i Boixírov perquè interpretin els seus propis personatges. D’una banda no: se’ls veia gairebé paralitzats de por davant les càmeres de televisió, com si sabessin que si s’equivocaven els posarien Novitxok al cafè; però d’altra banda són perfectes per als seus papers: la seva ineptitud com a assassins recorda l’Inspector Clouseau d’aquella altra hilarant sèrie de cinema, La pantera rosa.
L’ampolleta que portaven contenia prou verí per matar milers de persones però no van aconseguir matar la seva víctima desitjada. I en la seva extraordinària i imbècil irresponsabilitat van deixar el Novitxok, creació dels laboratoris militars més secrets de Rússia, en un abocador qualsevol, com si fos un iogurt. La qual cosa va conduir a la mort d’una pobra dona que no tenia res a veure amb res.
Els serveis d’intel·ligència russos tenen un frívol sentit del valor de la vida humana, com va dir la vídua d’un altre exespia rus assassinat a Londres fa 12 anys pels seus antics companys.
I tampoc no són gaire intel·ligents. Resulten ser tan matussers com criminals. Però se’n vanten i, el pitjor, que no té gens ni mica de gràcia, és que fan el que els dona la santa gana. Amb la benedicció, a més, del seu criminal i matusser Govern.
Els serveis d’intel·ligència russos tenen un frívol sentit del valor de la vida humana, i tampoc no són gaire intel·ligents: resulten tan matussers com criminals