L’estiu més calorós de la història

Ens coneguérem per internet, en un fòrum de cinema. Ell odiava Nanni Moretti, jo acabava de veure L’habitació del fill, i encetàrem una discussió que duraria mesos. Resolguérem dir-nos les coses a la cara. I quedàrem a la porta del Verdi. M’imaginava de tot, menys allò: era un Adonis. Això va passar el solstici del 2003. Començava l’estiu més calorós de la història, i el que no sap ningú és que la culpa era nostra.

Havíem acordat acabar el nostre romanç en començar el setembre, però ens donàrem un cap de setmana de pròrroga. En una pizzeria de Cadaqués, ell fantasiejava amb que cambrers i clients es posaven a cantar i a ballar al nostre voltant, com en un musical. Sempre imaginava coses així, ens convertia en protagonistes de situacions extraordinàries. Era tan pel·liculer que proposà que tornàssim a trobar-nos allà mateix, el mateix dia, a la mateixa hora, passat un temps. “Tu seràs escriptora, viuràs en una casa davant del mar, tindràs tres nens que s’estaran sempre amb el seu pare, que entendrà que cal deixar-te tranquil·la perquè puguis llegir i escriure”, deia ell. I també: “Jo seré un director de cinema, maduret interessant, i lligaré

Havíem acordat acabar el romanç en començar el setembre... i ens donàrem un cap de setmana de pròrroga

amb les amigues del meu fill”.

La segona part de la història, pròpia de Billy Wilder, l’explicaré un altre dia. Aquesta primera sembla d’un Richard Linklater calculador: trencàrem just Abans de l’avorriment, per si de cas després ens sentíem obligats a casarnos i a formar una família, a comprar aquella casa vora el mar i fer veure que no sabíem que ens érem infidels, ell amb les amigues del fill que ja tenia, jo amb qualsevol que em fes oblidar el gran error que havia comès en compartir amb ell la meva vida. Tots dos sabíem que jo no tendria fills i que ell no seria director de cinema, però durant una estona ens agradà convèncernos del contrari. També crèiem que no ens veuríem mai més.

Fa poc vaig recordar aquell sopar i aquella proposta. I, per un moment, em passà pel cap anar a la pizzeria de Cadaqués. Però llavors vaig adonarme que no sé si vàrem quedar per veure’ns al cap de quinze anys, o de vint, o de vint-i-cinc. I el que és pitjor: estava segura que allò va ser tal dia com avui, un 16 de setembre. Pensava que llavors vaig pensar que seria fàcil memoritzar-ho, perquè és l’endemà de l’aniversari de ma mare i era l’aniversari de l’abuela. Com en una obstinació del destí perquè no oblidem les dates importants, ara és l’aniversari del meu nebot.

La percepció, tanmateix, és falsa. El 16 de setembre va caure en dimarts. És curiosa la manera en què jugam amb el futur, quan encara no espanta. O la manera en què aquest juga finalment amb nosaltres, i altera el passat i el converteix en costum, en una tornada. Perquè any rere any, en arribar aquestes dates, gairebé sempre protagonitzo una ruptura, mentre tenc la impressió que l’univers balla i canta al meu voltant.