Ja triguen
Vaig passejar per la Diagonal de Barcelona dimarts a la nit, després de la manifestació de la Diada, i vaig veure més llaços grocs junts dels que mai es veuran a Vic, Berga o altres municipis de fama sobiranista. Hi havia llaços a les reixes i les portes dels edificis d’habitatges. També a les dels comerços, els bars i els restaurants. A les baranes, als senyals de circulació i als semàfors. Abraçaven els plàtans, les palmeres i els fanals. Estaven a l’abast de la mà o a altures impossibles. També n’hi havia de pintats damunt l’asfalt. I lluïen a cada banc i en tota peça de mobiliari urbà amb un agafador practicable.
Gran feina, la dels manifestants! En el pla conegut de l’ANC se’ls convidava a participar en la demostració de força, en la seva coreografia, en les seves ones sonores. Però, vistos els resultats, també se’ls devia animar a esgrogueir la ciutat. La Diagonal, que se’ls va cedir durant gairebé tota la jornada, bullia ja de parades i propaganda independentistes abans del migdia. Els manifestants van ocupar els seus llocs una hora i quart abans d’iniciar-se l’acte. Alguns van arribar força estona abans. Tots van tenir temps sobrat per nuar llaços, enganxar adhesius, enarborar banderes i penjar cartells. I això van fer, abans, durant i després de la mani. Infatigables.
L’omnipresent empremta que els sobiranistes van deixar aquest Onze de Setembre a la Diagonal va ser esborrada per les brigades municipals aquella mateixa nit. Amb bon criteri. I no ho dic perquè l’Ajuntament sigui partidari –que no ho és– de prolongar la presó preventiva dels polítics que van vulnerar la llei. Sinó perquè l’espai públic admet qualsevol manifestació que no atempti contra la convivència, però no ha de tolerar cap colonització. L’àgora està oberta a tots i ningú ha de poder apropiar-se’n.
Però no és del debat entre els qui posen i treuen llaços del que vull parlar, sinó de la desmesurada eficàcia demostrada per les bases sobiranistes a Barcelona per cobrir-la de llaços. I de com contrasta amb la dels seus dirigents polítics, que són també desmesuradament eficaços a l’hora d’arengar-les i excitar-les, però resulten molt ineficaços quan es tracta d’aconseguir progressos tangibles per a la causa de la independència. Poques vegades s’ha
Poques vegades s’ha generat i acumulat tanta energia popular per aconseguir resultats polítics tan frustrants
generat i acumulat, any rere any, tanta energia popular per assolir després resultats polítics tan frustrants.
Ja són set Diades consecutives amb participació massiva. A la del 2012, que va marcar l’inici d’aquest cicle, van anar-hi encara molts descontents amb el repartiment fiscal que rebia Catalunya, tot i que no per això partidaris de la ruptura. Però les següents van ser ja independentistes sense embuts. Als participants se’ls va persuadir el 2014 que el tricentenari del 1714 aplanava el camí cap a la secessió. Després, el 2015, es va celebrar la Diada en vigílies de les eleccions del 27-S, presentades com a plebiscitàries i com a pas definitiu cap a la independència. Davant la Diada del 2017 es va afirmar que les lleis de desconnexió arterament aprovades pel Parlament el 6 i el 7 de setembre d’aquell any no tenien marxa enrere. Fins i tot aquest dimarts, amb el Govern que va impulsar tals lleis a la presó o a l’estranger, van sentir-se a la manifestació arengues assegurant que aquest seria per a Catalunya l’últim Onze de Setembre sense Estat propi. Aquesta reiteració estèril, abonada amb la il·lusió i la ingenuïtat de tants catalans, voreja ja la presa de pèl. I més quan és del domini públic que les revolucions no es fan des del cotxe oficial; que els catalans es vanten de ser un poble pacífic i, per tant, remís a pegar-se; que no hi ha prou majories per a la independència, i menys per imposarla unilateralment; que el Codi Penal continua vigent, i que a l’Estat se li pot reclamar això o allò, però no que col·labori sense queixar-se ni resistir-se en el seu propi desmembrament.
Així doncs, té sentit repetir tal qual aquesta mobilització cada Onze de Setembre, sense canviar d’estratègia? És més important el soroll que les nous? Poden els polítics independentistes exigir més gestes als esforçats manifestants quan ells només els tornen paraules, promeses incomplertes i avenços reversibles? Suposo que si només els tornen això no és per falta de ganes de donar-los més coses, sinó perquè saben que no poden anar més lluny sense estavellar-se. En tal cas, s’haurien d’atrevir a admetre-ho i a retocar el seu pla i el seu calendari. Altrament, la descompensació entre la desmesurada eficàcia de les bases i la desmesurada ineficàcia dels seus polítics acabarà penalitzant-los. Seria millor per a tots els catalans que pragmàtics i possibilistes, que per cert sembla que són majoria en el sobiranisme, rellevessin els maximalistes al timó de la nau. Ja triguen.