Madurescència
Aquest estiu em vaig trobar per Puigcerdà un vell conegut. Passejava la seva neta. Em va explicar que feia un temps que s’havia jubilat i estava en plena forma, i em va proposar de sumar-me a un grup d’amics que pensaven pujar al pic Carlit la setmana següent.
–Al Carlit, amb els seus 2.900 metres i la seva fase final escarpada? Gràcies, però temo que no ho aguantaria –vaig replicar. M’agrada el senderisme, però no he estat mai el que es diu un gran escalador. Em va mirar amb commiseració. Vaig seguir el meu camí fins al quiosc al costat de l’estació per recollir La Vanguardia i a la terrassa de la fleca veïna vaig observar un grup de ciclistes a qui havia vist alguna vegada esmorzant. El més jove ja passava dels setanta, i dels seus companys em va fer l’efecte que més d’un havia ingressat feia temps en el número 8. Se’ls veia morens, forts, jovials, amb aspecte de gaudir a fons de la vida i també de donar molta canya a les seves màquines.
La vellesa, realment, ja no és el que era, i de vegades fa l’efecte que està desapareixent. Sexagenaris/es, septuagenaris/es i octogenaris/es van al gimnàs, fan esport, surten de nit, viatgen, gaudeixen de les seves parelles, de la seva solteria o estableixen noves relacions, aprofiten les possibilitats que els avenços de la medicina, i la societat de consum, els despleguen. Uns es beneficien del lleure de la jubilació, d’altres allarguen la seva vida laboral perquè els resulta més satisfactòria que qualsevol alternativa. El WhatsApp estimula els reagrupaments d’antics companys d’escola. Ens reunim i encara que en el pla físic les més de quatre dècades transcorregudes es noten, quan comencem a parlar –i no diguem a passar acudits dolents pel mòbil– constatem que els respectius “nens interiors”, per bé o per mal, no han canviat gaire.
Vivim immersos en una gran transformació, tecnològica i social, que afecta el mateix concepte de l’existència humana. Tradicionalment les seves edats es dividien en: infantesa, adolescència, joventut, maduresa, vellesa. El paleoantropòleg francès Pasqual Picq suggereix introduir un nou concepte: la madurescència. Seria l’etapa que segueix la maduresa, però en què l’ésser humà, sempre que sàpiga i pugui cuidar la seva salut, conserva l’optimisme, l’ímpetu i les ganes de fer coses de l’adolescència.
Em diran que en aquest article només tracto la cara més amable de l’envelliment, i no ho nego, perquè és potser la que més radicalment s’està transformant. Les altres temo que resulten ja prou conegudes.