L’últim Mendoza
Dimarts 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, vaig endrapar El rey recibe, l’última novel·la d’Eduardo Mendoza. Em vaig llevar molt d’hora, com tinc per costum, poc abans de les sis (“Desperta, Catalunya, són les sis”, com diu la senyora Terribas). Em vaig preparar un bon esmorzar, molt british, amb ronyons, stilton i gerds; vaig encendre un robust d’Allones, em vaig servir una copa, una generosa copa de Calvados, i em vaig disposar a endrapar les 366 pàgines de l’últim llibre de Mendoza, “inici de la trilogia Las tres leyes del movimiento que recorrerà els principals esdeveniments de la segona meitat del segle XX”, segons llegeixo a la contraportada del llibre, publicat per Seix Barral a la seva col·lecció Biblioteca Breve (20,50 euros).
Eduardo Mendoza és un dels meus amics escriptors. A Barcelona, a Catalunya, entre els que escriuen, publiquen en català i els que ho fan en castellà, no passen d’una dotzena. Els anomeno amics perquè, després de llegirlos, els considero com a tals, tot i que alguns d’ells, que veig, si els veig, cada tres o quatre anys, ho ignoren. Aquest és el cas de Maria Barbal o Ignacio Martínez de Pisón. Després hi ha els que veig una setmana sí i l’altra també, amics “de tota la vida”, que vaig tractar abans fins i tot que es prenguessin seriosament això d’escriure, abans que publiquessin, com és el cas d’Enrique VilaMatas. Recordo molt bé el jove Enrique, el seu sis-cents, les nostres escapades nocturnes rere les bruixes de Mataró, però la meva amistat, la meva veritable amistat amb ell, va començar quan el vaig llegir i vam parlar d’això, del que l’Enrique escrivia i jo li llegia.
Eduardo Mendoza el vaig conèixer abans que es donés a conèixer, em refereixo a abans de la publicació de La verdad sobre el caso Savolta (1975), i després l’he vist de vegades molt de tant en tant, d’altres amb una certa regularitat, però mai com aquells anys setanta en què solíem coincidir, una nit sí i l’altra també, al pub del carrer Tuset. Però, com en el cas de l’Enrique, es pot dir que la meva amistat amb ell arrenca de quan ell escriu, publica, i jo el llegeixo.
Vaig començar El rey recibe a les vuit del matí. El Jameson va substituir el Calvados i hi va haver algun cigarro més. A les sis de la tarda em vaig posar un western però no vaig arribar a empassarme’l, i vaig tornar a la novel·la, i cap a les de les dues de la matinada me la vaig acabar. Em va agradar? No sabria què dir. Només sé que la vaig endrapar, que vaig enviar el western –i no era un western qualsevol– a fer punyetes per continuar el relat de l’Eduardo, un tros de professional. De què parla Mendoza a la seva novel·la? De moltes coses, coses que el seu protagonista, Rufo Batalla, “un plumilla en un periódico barcelonés”, agafarà aquí i allà, sobretot al Nova York dels setanta i vuitanta que va conèixer Mendoza. Però a parer meu la cosa es va començar a posar interessant quan a Rufo Batalla li ofereixen fer-se càrrec, periodísticament parlant, en qualitat de redactor en cap, d’una revista barcelonina entre el Playboy iel Lui francès. Això passava a començaments dels anys setanta.
La redacció de la revista, escriu Mendoza, “estaba situada en la calle Urgel, cerca de la Diagonal, en una zona de edificios nuevos, algo despersonalizada, a la que daban vida unas cuantas pizzerías y tratorías de reciente implantación en Barcelona y unos grandes almacenes de la cadena americana Sears”. De quina revista parla Mendoza? El seu emplaçament no em fa dubtar: Bocaccio. Oriol Regàs, després del gran èxit del seu night-club del carrer Munta- ner, anava a totes, entre les quals una revista. L’encarregat de ferho realitat va ser José Ilario, que a la novel·la de Mendoza es diu Marc Riera Deulofeu (una barreja d’Ilario i Oriol Regàs). Rufo Batalla, el futur redactor en cap, visitarà Marc Riera i aquest li diu que té pensat un nom “genial” per a la revista: Bragas de Azúcar. Apa! Bragas de azúcar és, a la ment i a la ploma de Mendoza, una al·lusió, mig afectuosa mig sarcàstica, a La muchacha de las bragas de oro, la novel·la de Juan Marsé que va guanyar el Planeta (1978). I, ves per on, Marsé va ser el redactor en cap de la revista Bocaccio i, no cal dir-ho, té molt poc a veure amb Rufo Batalla, que ocupa el seu lloc a la novel·la de Mendoza.
Recordo aquella redacció de la revista Bocaccio. Era a Urgell, pujant a mà dreta, cantonada Buenos Aires, en un petit i curiós edifici, el primer, diuen, que Ricardo Bofill va firmar a Barcelona (que el devia firmar el seu pare, o la seva germana). En aquesta revista hi escrivien Jaime Gil de Biedma, Umberto Eco, Manolo Vázquez Montalbán, Oriol Bohigas, Romà Gubern, José Luis de Vilallonga, Enrique Vila-Matas, José Luis Guarner, Josep Maria Carandell, Anna Maria Moix, Jaume Vallcorba (un joveníssim Vallcorba que escrivia sobre discos de rock). Il·lustrada per Wolinski, Perich, Chumy Chúmez, Ivá... Fotografies de Miserachs, Oriol Maspons, Colita i César Malet. Jo escrivia de teatre. El col·lega Joaquim Roglán li va dedicar la seva tesi doctoral (Universitat Ramon Llull): La revista Bocaccio i la construcció periodística de la ‘gauche divine’ (Barcelona, 2009). I Mendoza? Què cony hi feia, allà, Mendoza? No el vaig veure mai.
PS. La revista Bocaccio va tancar el 1973. L’edifici de la redacció continua allà. Les pizzeries van desaparèixer o van ser substituïdes per d’altres, però la màgia del barri persisteix. Avui és conegut com el Coyote. L’ha batejat VilaMatas, que viu a Urgell entre Londres i Buenos Aires, al mateix edifici on va viure José Mallorquí.
Vaig endrapar el llibre de l’Eduardo, un tros de professional