“No hauríem d’oblidar mai els sacrificis dels nostres pares”
FRANCESC PUIG
Barcelona
La conversa tranquil·la, amable i emotiva ha tornat a la televisió amb Gemma Nierga (Girona, 1965). Després del seu sobtat adeu a la ràdio l’any passat després de prop de tres dècades de trajectòria professional, la periodista ha emprès nous reptes professionals. El més recent s’ha estrenat aquesta setmana, el programa Els meus pares (dijous a la nit a TV3), en el qual a través dels progenitors d’alguns personatges populars com Andreu Buenafuente, Sílvia Pérez Cruz o Xavi Hernández es fa un homenatge a les figures materna i paterna. Aquesta setmana també s’ha donat a conèixer que Nierga presentarà, amb Ramon Gener, la 27a edició de La Marató, dedicada enguany al càncer. “Per mi és un orgull que TV3 em permeti participar en un projecte col·lectiu tan emocionant”, afirma la periodista.
Retre homenatge als pares hauria de ser obligatori?
Sí. En realitat és homenatjar el sacrifici que han fet per nosaltres, és reconèixer que han entregat bona part de la seva vida pel nostre benestar i que ens han donat una educació i uns valors. És un fet que no hauríem d’oblidar mai.
Vostè té dos fills. Creu que aquest sacrifici no s’acaba d’entendre fins que no s’és mare o pare?
Sí. És llavors quan entens perfectament el que han fet els teus pares per tu i comprens moltes de les coses que et deien sovint. Ser pares és posar els teus fills molt per davant de tu mateix i passar a un segon pla.
Després d’haver rodat aquests vuit primers capítols d’Els meus pares, què considera que és el més important que es transmet de pares a fills?
Ho generalitzaria dient que han transmès molt d’amor. Un amor que s’acaba convertint en autoestima. Aquests famosos que surten al programa que s’han acabat convertint en grans esportistes, comunicadors o cantants tenen en el fons una intel·ligència emocional i unes eines per triomfar a la vida que per una part els ve per la genètica, però hi ha una altra part igual d’important que els ve per part de l’entorn.
Els pares acostumen a ser molt crítics amb els fills?
Tinc la impressió que durant els primers anys sí que són crítics, però que després ho deixen de ser. I parlo per mi mateixa; el meu pare no és crític amb mi i tot el que faig li sembla meravellós. Amb els protagonistes d’Els meus pares la sensació és que, arribat el punt en què estan els seus fills, estan tan orgullosos que no els agrada dir coses negatives, com a mínim públicament. Potser queda dins la intimitat i no l’han volgut compartir.
Gravant aquest programa, deu haver recordat molt els seus pares, oi?
Sí, esclar. El meu pare és viu però la meva mare no. Ella va morir molt jove, amb 70 anys. Però la recordo cada dia i moltes vegades li voldria explicar coses però no hi és. Sempre recordaré que quan vaig començar a treballar i a sortir per la televisió, amb 22 anys, jo ja em sentia una altra persona. Ella em va agafar per banda i em va dir que havia d’intentar que la televisió no em canviés malgrat que la gent em reconegués, que no em cregués que allò em feia ser millor que els meus germans. Una lliçó d’humilitat que sempre he tingut molt present. Jo també he volgut retre un homenatge als meus pa- res i per això li vaig demanar al director del programa que l’última fotografia que surt a la careta d’entrada fos la del seu casament.
L’espai recupera la paraula i el diàleg pausat. És el gènere en què es troba més còmoda?
Sens dubte. És el meu estil preferit. La conversa tranquil·la que no busca el titular. De vegades els mitjans de comunicació cometem l’error de creure que una entrevista ha funcionat si el titular provoca molts clics a internet. Jo hi estic totalment en contra. Una entrevista ha funcionat si té un contingut extens, intens i interessant.
És més difícil escoltar que parlar?
Per mi no. Durant molts anys vaig fer el programa de ràdio Parlar per parlar, que era un màster d’escoltar. I avui dia encara m’agrada més escoltar que parlar, sobretot perquè n’aprenc molt. Evidentment també m’agrada fer preguntes, perquè és la meva feina, però no les faig per lluir-me. No m’agrada treballar amb preguntes preconcebudes; prefereixo escoltar molt i , en funció de les respostes, seguir preguntant.
Parlant de la ràdio, la troba a faltar?
No. És una etapa passada que no enyoro perquè el que ara tinc em satisfà i m’omple molt. I perquè van ser molts anys i vaig tenir temps de gaudir-ne moltíssim: també vaig tenir temps d’adonarme que potser estava bé fer altres coses. Treballar tants anys en un mateix lloc t’enriqueix molt però necessites nous estímuls.
En què ha canviat el periodisme aquests 30 anys de la seva trajectòria professional?
Avui dia el periodisme busca la immediatesa com a prioritat: donar la notícia el primer i explicar-ho tot d’una manera curta i ràpida. I l’actualitat no és ni lleugera ni es pot explicar en una frase. En aquest sentit, hi hem sortit tots perjudicats. Fins i tot l’actualitat, perquè no tenim temps d’aprofundir-hi ni d’entendre per què passen les coses que passen.
També s’ha perdut buscar l’objectivitat?
L’objectivitat és un terme que el vaig sentir a la carrera però mai més. Tots tenim la nostra subjectivitat a partir de la qual podem intentar ser objectius, però la subjectivitat no la podem deixar a casa. Tot el que expliquem ho fem a partir de les nostres vivències i de la nostra ideologia. El que hem d’intentar és que això no perjudiqui la informació i evitar donar-la només a partir del teu prisma. Potser no hauríem de parlar d’objectivitat, sinó de professionalitat.
El periodisme busca avui donar la notícia d’una manera ràpida i curta, i l’actualitat no és ni lleugera ni es pot explicar en una frase