Un sacerdot rebel
Josep Dalmau va morir a la seva parròquia de Gallifa als 91 anys
Poques figures del clergat català mereixen tant el qualificatiu de rebel com mossèn Josep Dalmau i Olivé, que va morir el dia 5 de setembre als 91 anys.
Nascut el 1926 a Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental) en una família de pagesos menestrals, va entrar al seminari de la Conreria per fer els estudis eclesiàstics. Els va continuar a la Universitat Pontifícia de Salamanca, d’on va ser expulsat al segon curs per haver expressat unes queixes al bisbe en nom dels estudiants. Va acabar Teologia a la Pontifícia de Comillas i va ser ordenat sacerdot el 1952. L’any següent va ser vicari a la parròquia de Gràcia de Sabadell, on va ser denunciat per un falangista perquè les caramelles es cantaven en català. Després, a la parròquia de Sant Antoni de Vilanova i la Geltrú, va mantenir els primers contactes amb l’oposició antifranquista i amb el fundador de l’HOAC, Mn. Guillem Rovirosa.
L’any 1958 és destinat a la petita parròquia de Gallifa, segurament perquè no molestés gaire. I aquí va reactivar la vida del poble. Crea un agrupament escolta mixt, adequa la rectoria com a casa de colònies, impulsa la revista infantil El carretó i organitza cursos de formació obrerista. També feia classes a l’Escola d’Aprenents de La Maquinista Terrestre i Marítima a Barcelona, però aviat en va ser expulsat.
El 1965 va ser jutjat pel TOP (Tribunal d’Ordre Públic) per un escrit en què es denunciaven tortures a Jordi Pujol, i el 1966 és detingut després de la manifestació de capellans davant de la Direc- ció Superior de Policia de Via Laietana, en protesta per la detenció i tortures d’un estudiant. Va ser processat juntament amb Mn. Ricard Pedrals, Mn. Antoni Totusaus i el caputxí Jordi Llimona. Tots quatre van ser condemnats a un any de presó i 10.000 pessetes de multa, però van ser indultats tot seguit.
Dalmau va participar breument en la Caputxinada, i el 1969 també va ser a la Tancada d’intel·lectuals a Montserrat en protesta pel Procés de Burgos, que seria l’embrió de la futura Assemblea de Catalunya. Aquest mateix any participa en una vaga de fam amb Lluís Maria Xirinacs a Santa Cecília de Montserrat per exigir la derogació del Concordat. Com Xirinacs, era partidari d’un moviment d’acció no violenta, en què també van participar altres persones com Pepe Beunza, Jaume Rodri o Jordi Llimona. També havia promogut les comunitats cristianes de base, de las quals era el representant a l’Assemblea de Catalunya (més tard ho va ser del Grup de No-Alineats).
Durant la transició es va acostar a la socialdemocràcia de Josep Pallach i va estar en el grup promotor del retorn de Tarradellas com a president de la Generalitat restaurada. Juntament amb Jaume Rodri va treballar sense gaire èxit per unir els partits socialistes de Pallach i Reventós. El 1967 ja havia publicat Distensions cristianomarxistes, un llibre segrestat pel ministre
Va promoure les comunitats cristianes de base i es va distingir en la seva lluita per les llibertats
Manuel Fraga Iribarne, com també ho seria un altre, Contrapunts. El camí de l’Opus Dei. Més endavant es va afiliar a la CNT, on va intentar fer una aproximació entre el cristianisme i l’anarquisme.
Sempre al davant dels temps i dels fets, l’any 1986 va crear el Santuari Ecològic de Gallifa, i aquest mateix any participa en la creació de la Convenció per la Independència Nacional, quan aquesta opció política era absolutament minoritària. Pel seu tarannà sempre va ser incòmode per a les jerarquies eclesiàstiques. Activista incansable, rebel, antidogmàtic, la seva obsessió sempre va ser la lluita pacífica per un país més lliure, just i igualitari, sense oblidar el seu compromís cristià.