Contra la cultura del silenci
El febrer del 2012, sent papa Benet XVI, la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma va acollir un simposi sobre abusos sexuals comesos per clergues, en el qual Charles Scicluna, arquebisbe de Malta i gran expert del Vaticà en delictes sexuals, va assegurar que a l’Església catòlica ja no hi havia lloc per a “la mortal cultura del silenci, la cultura de l’omertà”. El prelat no va dubtar a fer servir la paraula italiana omertà, que designa la llei del silenci imposada per les màfies del crim organitzat.
Part de l’horror que provoquen els abusos sexuals comesos per religiosos, més enllà del dolor infligit als qui els han patit, rau en la capa de silenci que els cobria, entès pels seus inductors com una manera de protegir la institució. Aquesta capa ha funcionat com a escut per als perpetradors, traslladats sigil·losament a altres parròquies o diòcesis, mentre les víctimes eren ignorades o apartades, i obligades a callar. En ocasions, el bisbe del lloc preferia no veure; en d’altres, optava per no mirar. Per als catòlics i l’opinió pública en general, l’encobriment, actiu o passiu, per part d’alguns bisbes i superiors generals resulta òbviament intolerable.
Sis anys després de l’encertat diagnòstic de Charles Scicluna, el papa Francesc afronta la que possiblement sigui la crisi més dura del seu pontificat. En els últims mesos s’han succeït revelacions alarmants. El seu viatge a Xile i el Perú al gener va estar marcat per aquesta xacra, per la qual cosa el Papa va enviar després a Xile precisament a Scicluna a indagar. De resultes d’aquelles indagacions, al maig Francesc va cridar a Roma a 34 bisbes xilens, que van presentar la seva renúncia en bloc admetent haver comès “greus errors i omissions”.
L’assumpte va impregnar també la visita papal a Irlanda l’agost per a la Trobada Mundial de les Famílies, amb una terrible andanada final. La vigília del vol de Francesc de tornada a Roma, l’italià Carlo Maria Viganò, exnunci als Estats Units, va publicar una carta acusant-lo de conèixer des del juny del 2013 els abusos sexuals del cardenal dels Estats Units Theodore McCarrick, que el Papa va rellevar el juny passat. (Una altra qüestió és l’ús que Viganò i determinats sectors de l’Església fan d’aquest assumpte com a arma llancívola contra Francesc. Cal preguntar-se si estan honestament indignats per la pederàstia a l’Església, i si els mou en els seus actes el desig d’erradicar-la i castigar-la; tot indica que és més aviat un pols pel poder.)
Dijous, Francesc va rebre diversos prelats dels Estats Units –on set estats investiguen casos, sent el més colpidor el de Pennsilvània–, i va acceptar la renúncia del bisbe Michael Bransfield, al seu dia acusat d’abusos. I aquesta mateixa setmana a Alemanya, la revista Der Spiegel ha revelat que una investigació encarregada per la Conferència Episcopal alemanya documenta 3.677 casos d’abusos sexuals per part de 1.670 sacerdots i diaques entre els anys 1946 i el 2014. Totes les víctimes eren homes menors d’edat. Sabem que a Espanya també hi ha casos, si bé n’han sortit a la llum relativament pocs.
Conscient de la urgència d’actuar, Francesc ha convocat al Vaticà els presidents de les Conferències Episcopals de tot el món, del 21 al 24 de febrer de l’any vinent, per parlar de la prevenció dels abusos sexuals a menors i adults vulnerables (entre les víctimes hi ha joves seminaristes).
L’inusual format de la cimera –que posarà el pes de la responsabilitat en els presidents de les Conferències Episcopals, és a dir, en bisbes elegits democràticament per al càrrec pels seus homònims a cada país– indueix a pensar que l’Església de Francesc està decidida a atacar d’una vegada per sempre aquest delicte i pecat, que tant ha danyat la seva autoritat moral davant els fidels i el seu prestigi com a institució. Però com tantes vegades, fa l’efecte que la Santa Seu reacciona tard, i que ho fa obligada per les circumstàncies.
Per desgràcia, els abusos sexuals es donen a tots els països, i en tots els àmbits socials i professionals, també dins de les famílies. És feina dels tribunals perseguir-los penalment, i de les institucions públiques vetllar per la reparació i cura de les víctimes. Però quan es produeixen al si de l’Església hi ha un plus de gravetat, perquè es tracta d’una comunitat al servei del missatge de Jesucrist i de la bondat envers el proïsme.
Davant la vergonya de la pederàstia a les seves files, l’Església catòlica ha d’assumir de manera definitiva no només que aquests delictes han de ser denunciats a la justícia civil i rebre del tribunal eclesiàstic el major càstig, sinó que els bisbes han de dedicar-s’hi en primera persona. Altrament, i Francesc probablement ho sap, la credibilitat de tots els esforços quedarà en dubte.
La futura cimera de Francesc sobre abusos sexuals del clergat és una crida directa als bisbes a actuar; si no ho fan, serà un altre cop a les víctimes