Diplomàcia de ballet
Farien bé Generalitat i Ajuntament de posar a prova la predisposició de l’Executiu a donar suport a les institucions culturals catalanes després d’anys de retallades. Pel bé d’una cultura diversa i no necessàriament “de base”. I del diàleg en majúscules.
Don Quixot és un espectador del seu propi ballet, perquè així ho va voler el coreògraf i llibretista Marius Petipa. El gentilhome, juntament amb Sancho Panza, assisteix assegut durant gairebé tota la funció a una trama d’un embolic amorós que es desenvolupa, figuradament, en una plaça de Barcelona. Així, des d’un lateral, l’actor que encarna Don Quixot es va poder adonar divendres al Liceu de com ha evolucionat la Compañía Nacional de Danza que dirigeix José Carlos
Martínez. Però també, només aixecant la vista, de la presència a la llotja de dos ministres i dues conselleres, vistosa per inusual.
Només hi faltava l’Ajuntament, que no va enviar cap representant, probablement perquè la de divendres no era la funció que inaugurava oficialment la temporada, com sí que ho serà l’estrena de l’òpera I Puritani el 5 d’octubre. Va ser, en tot cas, una oportunitat perduda perquè les tres administracions que comparteixen els patronats de les principals institucions culturals barcelonines i catalanes coincidissin en una mateixa llotja i en unes mateixes sales.
Les dependències del Cercle del Liceu i l’avantsala dels came- rinos van servir de marc per a una trobada cordial, per bé que no càlida, entre les conselleres de Presidència i Cultura, Elsa Artadi i Laura Borràs, d’una banda, i, per una altra, la ministra de Política Territorial, Meritxell Batet , i el titular de Cultura, José Guirao. Tant a la conselleria com al Ministeri de Cultura es valorava la bona sintonia entre Borràs i Guirao, que tenen en comú la seva relació amb La Casa Encendida de Madrid (la consellera ha pronunciat conferències a la fundació dirigida durant diversos anys per l’ara ministre), tot i que també se subratllaven les moltes diferències.
És rellevant que, a la llista de temes pendents que va lliurar ahir la conselleria al ministeri hi figurin, a més de reclamacions amb consideració política, d’altres de més concretes que revertirien, en cas que es concretessin, en el rellançament de les institucions culturals barcelonines, molt castigades durant els anys de la crisi. El Liceu mateix ha vist com l’aportació estatal es reduïa en gairebé dos milions d’euros durant aquest període.
Perquè tant la Generalitat com l’Ajuntament de Barcelona haurien de posar a prova la predisposició que ha mostrat el Govern de Pedro Sánchez, a través dels dos ministres esmentats, a escoltar les propostes per augmentar la seva inversió cultural a Catalunya. Ha de quedar enrere aquella etapa en què des de la Generalitat mateix es convidava el Govern de Mariano Rajoy a fer un pas al costat en unes institucions que es veien com a estructures d’estat de la incipient república catalana, una invitació que va ser acollida amb entusiasme indissimulat per alguns sectors del govern del PP –el secretari d’Estat José María
Lassalle va ser una excepció–, que així podien concentrar els seus esforços en les institucions madrilenyes.
Per la seva banda el Govern de Sánchez hauria de valorar que la cultura és la millor pista d’aterratge possible per a una nova política pressupostària que presti a Catalunya l’atenció que es mereix. Amb només mig milió d’euros addicionals, els gestors del Liceu, del MNAC o del Macba poden aconseguir que les seves institucions ofereixin temporades encara més brillants (i que el públic se n’adoni), mentre que la mateixa quantitat invertida a través del Ministeri de Foment sempre tindrà una visibilitat notablement més baixa, engolida dins de pressupostos astronòmics, com els més de 600 que costa, per exemple, soterrar les vies de tren a l’Hospitalet.
D’actes culturals no en faltaran –ni a Barcelona ni a Madrid– per aprofundir en aquesta via de diàleg oberta a l’agost sota l’influx de Gala i Dalí i ampliada aquesta setmana entre puntes i tutus. Només falta que l’Ajuntament s’incorpori a aquesta nova diplomàcia de ballet, tan necessària, ara que sabem com ens costa de combatre a les trinxeres.