Recuperant senyes d’identitat
Haver estat la meitat d’un dels duos més transcendentals no ja de la música pop, sinó de la cultura contemporània no pot o pot suposar un inconvenient o una responsabilitat per als seus protagonistes. En el cas de Paul McCartney sembla que la seva màxima prioritat els últims anys ha estat no perdre el nexe d’unió/ complicitat amb les noves generacions d’oients. Per exemple, al seu anterior àlbum New (de fa cinc anys) va recórrer a aquell petit alquimista que és Mark Ronson per no perdre la sintonia amb els nous temps. I des d’aquesta mateixa perspectiva cal ubicar el tall més polèmic d’aquest flamant Egypt Station, és a dir, Fuh you, compost i produït en col·laboració amb Ryan Tedder, luxós compositor de lloguer tal com en poden donar fe Leona Lewis o Beyoncé.
I encara que Fuh you sigui el tema més addictiu de l’àlbum, el que val més la pena són les composicions més radicalment mccartneyanes, perquè al cap i a la fi hom es vol referir amb això a una part fonamental de la identitat de la música pop. I Paul McCartney sembla haver-se adonat que no cal buscar la contemporaneïtat a qualsevol preu per sonar contemporani. I això es percep a I don’t know, que mostra la seva magnifica capacitat melòdica. I tant a Repeated warnings com al Hunt you down/Naked/C-Link que tanca el disc, apareix el McCartney més brillant. Algú que no hauria de provar de buscar noves identitats més enllà de fer evolucionar la pròpia (encara que un tall maleït pels canònics com ara Back in Brazil té el seu què).Un primer pas.