El pecat del Camelot americà
La pel·lícula ‘El escándolo Ted Kennedy’ recrea l’accident de cotxe a Chappaquiddick que va barrar el pas a la Casa Blanca a l’últim de la dinastia
Uns quants quilòmetres, recorreguts en un Olsmobile, marquen la distància entre la glòria de trepitjar la Lluna i l’infern terrenal.
Aquesta és la història de l’esfereïdor despertar d’una nit d’estiu. La dècada horrible dels Kennedy, el Camelot d’Amèrica, la màxima representació del sentit aristocràtic a la república dels Estats Units, no es va tancar el juny del 1968 quan Robert va ser assassinat a Los Angeles durant les primàries presidencials dels demòcrates.
Encara faltava la tragèdia de Chappaquiddick, petita illa propera a Martha’s Vineyard, al cap Code, la costa atlàntica de Massachusetts, el feu dels Kennedy. El 18 de juliol del 1969, a dos dies que es complís la visió del president John Kennedy –abatut l’any 1963– que l’home arribaria a la Lluna, i escassament un any després del tiroteig mortal a Bob, Edward, conegut com a Ted, el germà petit, l’últim bastió en les ambicions del patriarca Joe Kennedy, va protagonitzar un sinistre automobilístic l’ombra del qual el va perseguir per sempre.
Ell anava al volant. Hi va morir la seva acompanyant, Mary Jo Kopechne, assessora política de 28 anys, que els titulars només van descriure com “la secretària rossa”.
Després de gairebé cinc dècades, i nombroses especulacions i conspiracions, es mantenen els interrogants. No només si entre ells hi havia un idil·li –Mary Jo era soltera, però ell estava casat, tenia tres fills i la seva dona estava embarassada del quart, que va perdre poc després d’aquest incident–, sinó que pengen dues qüestions clau: Ted conduïa sota els efectes de l’alcohol? I per què no va denunciar l’accident fins a passades almenys nou hores? El vehicle va quedar submergit al llac Poucha, en estimbar-se per un pont.
L’especulació que ella va resistir diverses hores amb vida mai ha estat aclarida. Hi va haver presses i no es va practicar l’autòpsia.
“Vaig prendre unes decisions terribles”, va escriure Ted en relació al succés en les seves memòries pòstumes del 2009 titulades True compass (Brúixola fidel). “He hagut de viure amb el sentit de culpa durant quaranta anys”, va confessar.
Llavors havia complert els 37 –fins i tot havia sobreviscut a un sinistre aeri– i semblava l’elegit per concloure el camí inacabat que va deixar Bob en el seu intent d’arribar a la Casa Blanca, i rematar la feina de John.
En aquella època, nombrosos progressistes entonaven l’eslògan “Ted, 1972”. Ja exercia de senador, Cambra on va estar prop de mig segle. Després se’l va conèixer com “el lleó del Senat” i se’l va venerar com un dels legisladors més respectats.
Però... “si aquest accident no hagués existit hi hauria hagut moltes possibilitats que Ted arribés a ser president i que no hi hagués un segon mandat de Nixon. El curs d’Amèrica hauria encarat un altre rumb”, afirma el cineasta John Curran en conversa telefònica.
Curran ha dirigit Chappaquidick, pel·lícula estrenada l’abril passat als Estats Units i que divendres vinent arriba a les pantalles espanyoles sota el títol de El escándalo Ted Kennedy. “Per aquells
El cotxe de Ted va caure a l’aigua: ell va sortir-ne, però va callar nou hores, fins que van trobar morta Mary Jo Kopechne La pel·lícula indaga les emocions, però també tota la maquinària de cobertura política
de certa edat, Chappaquiddick és el so de Camelot fet de sorra, arrossegat per la marea. Als mitjans conservadors, encara s’esgrimeix com un insult, o un mem, per soscavar qualsevol èxit de la família Kennedy, una paraula que es manté en el focus de fosques teories conspiradores”, va assegurar Dan Zak a The Washington Post davant la imminent aparició del treball realitzat per Curran.
Quant als joves, les noves generacions, serveixi com a exemple l’expressió “Chappa... què?” amb la que es van interpel·lar Taylor Allen, de 34, i Andrew Logan, 35, en escoltar aquest terme en un xou televisiu de Bill Maher. Segons van explicar tots dos a l’USA
Today, van anar a Google i van buscar-ne el significat.
Allen i Logan són els dos guionistes. En aquest material van descobrir el tema ideal per a un film sobre el tracte a les dones com si fossin productes d’un sol ús, les expectatives impossibles dels Kennedy, com s’extralimita el poder o el paper dels mitjans a l’hora d’ocultar o exposar un escàndol polític. A Curran li va sorprendre la qualitat del text que li van lliurar.
“Era una exploració sense posar-se d’un costat o d’un altre. Encara que no hi ha una bona versió per a Ted perquè va actuar de manera irresponsable, el guió tractava d’aprofundir en l’estat mental, emocional i humanitzar els esdeveniments”, assenyala el director.
“Vam començar –remarca– abans que Donald Trump assolís la presidència. Des que va ser elegit, s’ha obert el debat sobre l’abús de poder, sobre l’abús a les dones o els empleats i ha sorgit el moviment del MeToo. A començaments d’aquest projecte no érem conscients que això venia, però la sincronització amb l’actualitat l’ha transformat en una cosa molt rellevant respecte a les notícies, a les fake news, als incidents que s’utilitzen a favor o en contra. El film resulta més rellevant en acabar-lo. Tot i això, al principi, molta gent ens deia per què fer-ho ara”. En la seva ressenya del Boston
Globe, Howie Carr precisa que, no fa tant, el film sobre Chappaquiddick no s’hauria pogut produir mai a Hollywood.
“Sempre he estat un admirador de Ted, va ser un lluitador pels desemparats, però aquest assumpte forma part del seu llegat”, matisa el cineasta. “Des d’un costat es mira Trump com a algú sense cap sentit de l’honestedat. Seria hipòcrita no mirar els nostres herois amb la mateixa capacitat d’escrutini. Seria complicitat”.
La pel·lícula arrenca amb el viatge de l’Apol·lo XI, la primera nau que es va posar al satèl·lit de la Terra, el diumenge 20 de juny.
“La ironia d’aquell cap de setmana és que el que havia de ser un gran moment per als Kennedy es converteix en un dels pitjors. És molt shakespearià”, recalca Curran. Només 48 hores abans de la colonització espacial, Ted i cinc amics, entre aquests el seu cosí Joseph Gargan i Phil Markham, exfiscal general de Massachusetts, van organitzar una celebració amb les anomenades Boiler Room
Girls, sis joves que havien treballat a la campanya de Bob Kennedy.
Una d’elles era Mary Jo. Al voltant de les 23.15 hores de la nit, Ted es va posar al volant de l’Olsmobile. Al seu costat, Mary Jo. En un comunicat a la policia, ell va relatar que ella no es trobava bé i que la portava al ferri per tornar a Edgartown, a l’hotel. Un error en la conducció va provocar que es precipités a l’aigua des d’un pont que no tenia proteccions laterals. No va saber explicar com, però va sortir del cotxe. Va dir que va provar de treure Kopechne, en va. Va tornar al lloc de la festa i va reclutar Gagan i Markham que, de tornada, al pont, tampoc no van poder trobar la desapareguda. Tots tres es van dirigir al moll del ferri i van veure que l’últim ja havia sortit. Ted va optar per nedar els 150 metres fins a Edgartown.
Uns pescadors van descobrir el vehicle al matí, abans que Ted anés a la policia...
El 25 de juliol es va declarar culpable davant el jutge del càrrec d’abandonar l’escenari d’un accident. El magistrat James Boyle el va sentenciar a un parell de mesos de presó i va suspendre l’execució de la pena. El jutge va deixar una frase premonitòria. “Ell ja ha estat i continuarà sent castigat molt més enllà de qualsevol cosa que aquest tribunal li imposi”.
Ted Kennedy ni va anar a la presó –sempre va insistir que no anava borratxo– ni va dimitir. Tot i això, no va aconseguir mai ser president.
Una vegada que va passar l’impacte de l’allunatge, els mitjans es van centrar en el seu cas. Però llavors ja havia funcionat la maquinària d’encobriment en la que Curran implica el cercle de poder dels Kennedy, la policia, la justícia i també els ciutadans. Ted va comparèixer davant de les càmeres la mateixa nit del 25 de juliol. Va oferir la seva versió. Va atribuir la seva erràtica conducta a les contusions, al xoc i la confusió i va posar el seu càrrec a disposició dels electors. El 1970 van votar majoritàriament perquè continués al Senat.
Curran no es va plantejar fer un documental per falta d’informacions innovadores. No s’ha revelat cap dada nova. Els dos principals protagonistes –Mary Jo i Ted– van callar per sempre, com Gagan, mentre que les altres convidades han mantingut un pacte de silenci.
En el guió original hi havia una escena de sexe entre els dos protagonistes, interpretats per Jason Clarke i Kate Mara, però la van suprimir. “No he trobat enlloc una evidència que hi hagués aquesta relació”, comenta Curran, la feina del qual està marcada per l’ambigüitat.
La pel·lícula li permet certes llicències. El resultat l’aplaudeix la família Kopechne, en tant que els Kennedy guarden distància o menyspreu. “No hi ha manera d’explicar això –conclou Curran– i que els Kennedy siguin feliços. Només ho seran si no es parla de Chappaquiddick”.