Valverde, sense la síndrome
Un misteri presideix les visites del Barça a Anoeta, on abans perdia i ara guanya, per bé que amb molt de patiment. O als jugadors se’ls posa malament la sopa del migdia, cosa estranya a Donosti, o es tracta del salnitre del Cantàbric, que té fama d’adormir les cames i el cap. El Barça va guanyar per segon any consecutiu, però el partit es va assemblar al de tota la vida. Temps enrere, la Reial Societat jugava molt bé contra els blaugrana i els castigava amb derrotes que deixaven ferides de consideració. Inoblidable aquella del 2 de gener del 2015, amb Messi, Alves, Piqué i companyia a la banqueta: derrota i crisi –l’enfrontament de Messi amb Luis Enrique, la destitució d’Andoni Zubizarreta com a director esportiu i l’anunci d’eleccions– que van tenir un efecte rebot: el Barça va guanyar el triplet per segona vegada en la seva història.
Han estat tantes, les frustracions a Anoeta, que ningú no es va sorprendre de l’actuació de l’equip, insípid i despistat al primer temps. Va ser un Barça abatut, sense energia, amb una alineació que convidava a la sospita. Semedo va gaudir d’una autopista a la dreta, però l’home no se’n va assabentar. Va sentir horror del buit, com si al final del seu carril l’esperés la fi del món. Es va negar a qualsevol aventura. Semedo, que tenia a les seves mans bona part del destí del Barça, va funcionar com un interruptor del joc. Va durar mitja part. El seu crèdit no acaba de millorar.
El mig del camp tampoc no era per tirar coets. Malgrat que Sergi Roberto ja és algú important al Barça, ho és com a lateral dret. Al mig del camp poques vegades resulta transcendent. L’absència de Busquets a l’alineació va suposar el trasllat de Rakitic al lloc de pivot. En aquesta posició encara hi ha una bona distància entre tots dos, amb un problema afegit: Rakitic semblava que encara no havia superat el xoc del 6-0 que Croàcia va patir davant la selecció espanyola. El tercer integrant, Rafinha, ha estat a un centímetre d’abandonar el club, no havia disputat cap minut al campionat i es caracteritza menys per la distribució que per arribar a posicions de rematada. Té més ànima de davanter que de migcampista.
Gairebé res va encaixar durant el primer temps. Tampoc Messi, inèdit durant la major part del matx. En molts aspectes, ningú no podia sorprendre’s del decebedor desplegament del Barça. Remetia al d’anys anteriors, amb una particularitat interessant: a Anoeta ha perdut a l’estiu, a la tardor, a l’hivern i a la primavera; amb Guardiola, Vilanova, Martino i Luis Enrique, però no amb Valverde. Dues visites, dues victòries, amb remuntades a la segona part.
El Barça es va imposar quan va reunir els seus millors jugadors. Van entrar Busquets i Coutinho i Sergio Roberto va tornar al lateral
Un misteri ataca el Barça a Anoeta, però Valverde és immune: dues visites, dues remuntades
dret. L’equip va funcionar amb més naturalitat, tot i que no va fer bona lletra. Va aprofitar dos serveis laterals, dada infreqüent al Barça, i va marcar la diferència en el duel, a 100 metres de distància, que van mantenir Ter Stegen i Rulli. El porter del Barça va confirmar el seu prestigi amb un parell d’excel·lents intervencions. El porter de la Reial Societat va tornar al penós estat que l’ha caracteritzat els últims temps. Es va estovar en els dos refusos que van precedir els gols de Luis Suárez i Dembélé. A Rulli la temporada passada Anoeta se li va tirar a sobre. Ahir van tornar els crits de l’afició contra el porter argentí.