Autobombo deu anys després
Els protagonistes de moments rellevants de la història se senten sempre temptats d’aprofitar els aniversaris per recordar batalletes i, sobretot, posar-se medalles dient com de bé ho van fer amb les decisions preses aquells dies crítics.
Una cosa semblant pot estar passant pel desè aniversari de la caiguda de Lehman Brothers, el banc d’inversió que va provocar, ahir va fer deu anys, la caiguda del sistema financer internacional i va desencadenar una crisi financera planetària.
Un exemple. El consens dominant en la comunitat econòmica internacional estableix que els bancs centrals, especialment la Reserva Federal dels EUA, van actuar amb pressa i clarividència i van evitar que el naufragi de Lehman desencadenés una nova Gran Depressió com la del 1929. En aquesta línia, el BCE, amb l’italià Mario Draghi al capdavant, va rematar la tasca evitant el 2012 la ruptura de l’euro, una altra de les amenaçadores apocalipsis que va covar la bombolla de principis d’aquest segle. Gràcies a aquelles intervencions benèfiques, en l’actualitat el món viu un creixement sostingut que sembla haver deixat enrere els fantasmes desfermats una dècada abans.
Però la història sempre admet altres lectures. Un any abans del crac de Lehman, la crisi financera ja s’estava manifestant, els diners no circulaven pels canals habituals i la desconfiança entre bancs creixia. El 2007 es van produir les primeres injeccions massives de diners per part dels bancs centrals.
Caldria preguntar-se, doncs, en què estaven pensant els banquers centrals, Ben Bernanke a la Reserva Federal dels Estats Units, JeanClaude Trichet al Banc Central Europeu: el primer deixant caure Lehman, el segon apujant els tipus d’interès l’estiu del 2007 quan la tempesta prenia cos. Certament, el banc central dels Estats Units va comprendre immediatament el seu error i ràpidament va donar suport a la creació d’un programa de rescat financer impulsat pel Govern dels Estats Units i va rescatar les agències hipotecàries i asseguradores del país.
A Europa, com sabem molt bé, les coses van ser bastant diferents. Entre la pujada de tipus del Banc Central Europeu, ja en plena tempesta, i del whatever it takes, el fer “el que sigui necessari” de Mario Draghi, punt d’inflexió en la crisi de l’euro, el juliol del 2012, van passar cinc anys durant els quals el dogma de l’austeritat es va imposar a tota l’eurozona.
Programes de retallades, encariment vertiginós del deute públic dels Estats (que es van sotmetre absolutament al dictat tecnocràtic i dels mercats) i creixement exponencial de l’atur. Després de les paraules de Draghi, la situació va fer un gir i les velles polítiques van anar perdent autoritat. Però s’hauria pogut evitar, molt o poc, aquell patiment als ciutadans europeus si el Banc Central Europeu hagués reaccionat al mateix temps o poc després que la Reserva Federal americana?
Tant als Estats Units com a Europa les mesures implementades pels seus bancs centrals, abans o després, van acabar encebant els financerament més poderosos, els grans vencedors de la crisi financera. Mentre el capital s’inflava, els pressupostos públics, els programes socials, els salaris i els llocs de treball minvaven. Les classes mitjanes s’empobrien. Aquest és encara avui el gran llegat de la crisi.
No és estrany doncs que a cavall d’aquella desigualtat creixent, les societats abominin les seves elits, ja siguin polítiques, acadèmiques o financeres. Sobre aquesta profunda desconfiança cavalca el populisme que recorre Europa i governa en la primera economia del món, un factor crític per al futur del planeta.
Populista, un adjectiu desqualificatiu que serveix als instal·lats per intentar defensar les seves posicions i reivindicar els seus èxits però que, de moment, no ha tornat la tranquil·litat a les societats econòmicament més avançades del planeta.
Mentrestant, les mesures pal·liatives fetes servir pels bancs centrals han deixat sense solucionar algunes de les causes de la crisi. Els bancs, especialment els creatius bancs de negocis dels Estats Units, són ara enormes, malgrat que s’havia arribat a la conclusió que calia evitar les entitats massa grans per caure.
Els pares de les subprime són ara menys però més voluminosos. I, com passava fa una dècada, creixen i creixen en actius situats fora de balanç, una manera d’anar furtant al regulador la capacitat de saber què està passant. Les principals entitats nord-americanes, des de Goldman Sachs fins a Morgan Stanley o Citigroup, ja tenen percentatges d’entre un 9% i un 30% dels seus balanços en productes d’aquesta naturalesa, segons un estudi recent de Standard and Poor’s. Es tracta, sobretot, de préstecs a entitats financeres que no capten dipòsits, que al seu torn deixen els diners per a altres operacions.
Certament, fa deu anys, el món va evitar una nova Gran Depressió com la del 1929, però ni de bon tros no va salvar els ciutadans d’una dècada de dolor i estancament econòmic que encara perviu. El deute mundial s’ha disparat, amb el llast que suposa per al creixement i les generacions futures. I el que és pitjor, els símptomes que, novament, l’amenaça d’unes finances desfermades ja s’està incubant. Nouriel Roubini, a qui cal prendre amb precaució –no en va se’l coneix com el Doctor Catàstrofe– pronostica una nova gran recessió el 2020. No es veu motiu, doncs, per a l’alegria dels qui van ser al comandament de les institucions públiques regidores de l’economia.
Els bancs de negocis dels EUA tornen a fer de les seves: Roubini pronostica una altra gran recessió el 2020