Els temes del dia
El diari editorialitza sobre la necessitat que la universitat recuperi el prestigi i sigui una prioritat social i política. En un segon editorial, aborda l’aposta per mitjans de transport sostenibles i respectuosos amb el medi ambient, com és el cas de la bicicleta.
Cada vegada que el president Torra crida els catalans a lluitar “pels drets civils” –i ho fa sovint– i, no cal ni dirho, quan cita Martin Luther King, sento vergonya. Aliena i pròpia: el món acabarà pensant que Catalunya és un country club de socis pijos.
Ignoro de qui va ser la idea d’explotar la marca “lluita pels drets civils”, propietat de tots els negres dels Estats Units que als anys cinquanta i seixanta van ser foragitats a cops de puny de restaurants, arrossegats en cotxes fins a la mort per les carreteres del Deep South o linxats –com Emmett Till, catorze anyets, acusat de flirtejar amb una blanca casada–, però crec que és un dels despropòsits més grans de l’independentisme dels darrers temps.
Aquells pàries de la terra, pobres de l’Amèrica més pobra, no poden ser invocats avui a Catalunya, una de les regions més riques d’Europa, com un espot publicitari o una “inspiració” –en el llenguatge cursi dels coachs– perquè fer-ho és mostrar lletjor davant el mirall i revelar urbi et orbi que t’has begut l’enteniment.
Uns dels molts representants del llegat de Luther King i director d’un centre dedicat a la memòria del Nobel de la Pau va explicar la seva perplexitat responent a preguntes d’un periodista d’El Confidencial. Li va caure al damunt el pes de les xarxes independentistes, i el doctor Carson va emetre després un comunicat de sis punts en què matisa però no desmenteix. L’enregistrament de l’entrevista és inequívoc i avala el periodista: “No veig els catalans oprimits com a grup”.
Només un fanàtic –i espero que el president de Catalunya no ho sigui– pot persistir en aquesta apropiació immoral. El fet que sigui pacífic no equipara un moviment amb la lluita dels drets civils d’uns herois a qui cap Estat ni diners públics no donaven suport. Un no s’imagina Luther King citant els seus –en tercera i dramàtica convocatòria– al pont Pettus per marxar de Selma a Montgomery, la capital d’Alabama, i apareixent a l’hora fixada al Canadà! –refugi dels que no anaven al Vietnam– després de deixar a l’estacada els seus companys...
Una cosa és modelar la història del teu país a conveniència i una altra –més inquietant– és cuinar una pizza on aquí hi poso Mandela, allà Luther King i més enllà Jesucrist nostre senyor. Un bumerang indigest. I plou sobre mullat: Jimmy Carter es va negar rotundament l’abril de l’any passat a monitorar l’1-O –a donar-li aparença de legitimitat– i es va cuidar molt de no regalar una foto al president Puigdemont malgrat que va viatjar fins a Atlanta, en un altre episodi delirant i malgastador de la “internacionalització” del procés.
Posats a jugar amb la història i extreure’n el que et convé –marxant una d’èpica per a una societat acomodada–, potser seria apropiat invocar la Llarga Marxa de Mao i els seus: la retirada estratègica i realista per evitar la desfeta en la guerra civil xinesa dels anys trenta.
Insistir en la “la lluita pels drets civils” comporta el risc que Catalunya sigui vista al món com un ‘country club’