Carta a Soraya
Després que l’exvicepresidenta del Govern espanyol, Soraya Sáez de Santamaría, abandonés la política, Antoni Puigverd li escriu una carta i li diu: “Vostè ho tenia tot a favor per canviar la visió de la dreta: majoria absoluta i una clara comprensió del problema. Va preferir el fàcil escut de l’anticatalanisme, que cohesiona el seu electorat i ajuda a eclipsar altres problemes”.
La intel·ligència és invisible per aquell que no en té, sostenia Arthur Schopenhauer, en els seus aforismes sobre la saviesa de viure (El arte de ser feliz, Ed. Herder: un llibre que destil·la la influència del conceptista aragonès Baltasar Gracián). Els militants del Partit Popular que van preferir el jove, gris i dubtós Pablo Casado, en comptes de la també jove, brillant i experimentada Soraya Sáenz de Santamaría, van triar allò que podien veure: la capacitat de Casado per rivalitzar en radicalitat i frontisme amb Albert Rivera. Si podent triar una dona que ha demostrat la seva alta competència intel·lectual, van triar un meritori del partit que porta el plom d’un currículum sospitós a l’ala és perquè menyspreen la intel·igència i valoren només el tremendisme.
Malgrat els seus molts errors polítics, vostè, Soraya, continua sent per aquest desolat observador de la política espanyola un cervell privilegiat. Veig que ha decidit anar-se’n de la política. Ho lamento, malgrat que durant tots els anys de la seva vicepresidència he esperat en va allò que vostè prometia: una sortida racional al malestar que va generar la sentència de l’Estatut. El seu partit, com tots els altres, va cometre grans errors durant la tramitació de l’Estatut. Especialment les famoses “mesas petitorias” que, repartides per tot Espanya, animaven a “votar contra los catalanes” (ho vam veure per televisió). El president Rajoy va reconèixer en privat que aquella campanya gairebé xenòfoba va ser un error. Però, durant el seu mandat, l’error no solament no es va esmenar, sinó que es va aprofundir. Podien haver revertit el malestar amb iniciatives catalanes que haurien reforçat els moderats i desarmat la retòrica independentista. Van preferir deixar podrir el problema i subcontractar-ne la solució al poder judicial. Ara la cosa ja no té sortida: durant una o dues dècades haurem de capejar un mal que a tots ens perjudica.
Però si li escric aquesta carta no és pas per fer-li una crítica política (ja no cal), sinó per explicar-li una decepció personal. Vostè no se’n pot recordar, però ens vam conèixer personalment poc abans que Rajoy guanyés les eleccions per majoria absoluta. Vam citar-nos en un petit restaurant de Barcelona amb José Antich, Lola García i Jordi Barbeta. Vostè estava embarassada. Havia brillat com a portaveu de l’oposició al president Zapatero i tots sabíem que accediria a un altíssim càrrec. Durant el dinar, jo vaig parlar amb vehemència de la cultura catalana. De la importància d’una Espanya inclusiva que no problematitzi el català. En un moment donat, amb molta simpatia, vostè em va tallar. Em va dir:
“No cal que m’expliquis res. Prou que ho sé que els castellans (va usar aquest gentilici) podem ser al·lèrgics a la pluralitat”. I a manera d’exemple, ens va explicar l’experiència de la seva sogra portuguesa. Aquesta senyora tenia (no sé si encara la té) una botiga em sembla recordar que a Lisboa. El fet és que s’irritava molt sovint per culpa de molts clients espanyols que donaven per fet que a Portugal s’ha d’entendre el castellà. S’irritava en sentir-los alçar la veu, arrogants, per imposar-se.
Això, vostè ens ho va explicar amb la intenció de tranquil·litzar-nos sobre la seva visió pluricultural d’Espanya. Ens ho va narrar amb tanta gràcia i espontaneïtat, amb una visió tan empàtica que, de tornada a Girona, on visc, ho vaig explicar a molts amics meus que en aquells dies ja començaven a virar cap a l’independentisme. “Aquesta jove política m’inspira confiança”, els vaig dir. Sempre havia pensat que el plet espanyol (no m’agrada dir-ne problema català: és un problema espanyol) es resoldria quan aparegués un líder conservador disposat a capgirar l’espanyolisme tradicional per una visió pluralista, això és, constitucional d’Espanya. És la peça que impedeix que tot l’arc polític espanyol entengui l’Espanya constitucional de la manera que va ser pactada. Ara sé que aquesta peça no es mourà mai. El somni d’una Espanya uniforme, a la francesa, és tan potent com el seu contrari, el somni independentista.
Vostè ho tenia tot a favor per canviar la visió: majoria absoluta (sense la competició de Cs) i una clara comprensió del problema. Va preferir el fàcil escut de l’anticatalanisme, que cohesiona el seu electorat i ajuda a eclipsar molts altres problemes. Per descomptat, els independentistes no li van donar cap facilitat. Però no era a ells a qui havia d’acontentar, sinó al 70% dels catalans que tenen doble sentiment de pertinença (català i espanyol).
Com en l’obra de teatre de l’absurd Esperant Godot, de Samuel Beckett, jo he estat esperant tots aquests anys que cristal·litzés políticament l’esperit amb què vostè ens va parlar aquell dia. És una llàstima que la seva intel·ligència només hagi servit per fer política previsible. Vladimir i Estragon, els personatges de l’obra de Beckett, esperen en va, aturats en un camí, que arribi un tal Godot, amb qui tenen una cita. De tant en tant, algú els diu que “avui no podrà ser, però demà sí”. I aquest demà no arriba mai.
He estat esperant en va la cristal·lització política de l’esperit amb què vostè ens va parlar aquell dia