Museu Esperança a Sarajevo
Jasminko Halilovic aplega, durant anys, les vivències i objectes que més de mil nens van atresorar durant la cruenta guerra de Bòsnia
“Què significa per a tu la infantesa a la guerra?” Tot va començar amb una pregunta a internet. Jasminko Halilovic no imaginava l’allau de missatges que rebria al llarg de les setmanes posteriors a la pàgina web. Els va llegir un en un. Van arribar centenars de relats i fins i tot hi va haver qui li va explicar els seus records en persona. Ell també va ser nen de la guerra i volia saber com van viure altres persones una infantesa tenyida per la por.
El 2013 la seva iniciativa digital va agafar la forma d’un llibre que reuneix més d’un miler de veus de nens de la guerra que va destrossar Bòsnia des de l’abril del 1992 al desembre del 1995, el conflicte europeu més gran des de la Segona Guerra Mundial, amb 100.000 víctimes mortals.
“Volia parlar sobre la vida dels nens durant la guerra i vaig reunir els records de més de 1.000 persones”, desgrana Halilovic a aquest diari mentre aguanta un exemplar d’Infantesa en guerra, traduït a sis idiomes i presentat també a Àustria, Sèrbia i davant el Parlament Europeu.
Mentre preparava l’obra van continuar arribant missatges, i Halilovic, que només tenia quatre anys quan va esclatar el conflicte, es va adonar que molts testimonis guardaven amb molt d’afecte els objectes que els van acompanyar en aquells anys d’infantesa al soterrani per por de franctiradors i bombes. Va ser llavors quan va decidir començar a recollir aquelles joguines i estris amb la idea d’exposar-los.
“Vaig descobrir que la gent guardava els objectes malgrat que haguessin passat tants anys. Atresoraven uns records que estaven connectats amb els objectes i els volien compartir. Quan vaig escriure la primera versió del llibre vaig tenir la idea de fer un museu”, explica aquest jove bosnià, catalogat per la revista
Forbes com un dels 30 líders europeus més destacats amb menys de 30 anys.
Halilovic va reunir un equip d’historiadors, psicòlegs, antropòlegs i especialistes en drets de la infantesa i el 2016 va organitzar les primeres exposicions temporals, però tot i així no va aconseguir convèncer les autoritats perquè li donessin permís d’obertura. Ho va acabar aconseguint gràcies a una intensa campanya a què van donar suport més de 50 artistes i personalitats i del Zeljeznicar, equip de futbol de Sarajevo.
Així va néixer el gener del 2017 el Museu dels Nens de la Guerra, una modesta sala d’exposicions en ple centre plena de petites grans històries i que representa una autèntica finestra a l’esperança en un país encara ferit per la guerra.
Passades més de dues dècades del final del conflicte, Bòsnia manté moltes divisions encoratjades pels polítics dels tres grups principals (musulmans bosnians, serbobonians i bosniocroates). Alguns d’ells encara considerant herois a criminals de guerra condemnats per tribunals internacionals. El país continua gestionat per un complex i ineficaç sistema polític i administratiu que no condueix enlloc i que ningú no s’atreveix a canviar des dels acords de pau de Dayton.
Un exponent clar d’aquest panorama el representa Milorad Dodik, el líder de la República Srpska, entitat sèrbia de Bòsnia, que no dubta a amenaçar cada any d’impulsar la independència de la seva regió i que ara es pretén presentar com a candidat serbobosnià a la presidència del mateix país del qual diu que es vol independitzar perquè el considera artificial.
Des del seu diàfan despatx al Museu dels Nens de la Guerra, el discurs de Jasminko Halilovic fa oblidar per un moment l’estancada conjuntura bosniana. Ha passat els últims vuit anys recopilant més de 4.000 objectes que van marcar la infantesa d’altres tants milers de nens durant la guerra i el seu projecte s’ha fet internacional amb testimonis i relats dels petits que pateixen les guerres d’Ucraïna i Síria.
Halilovic no dubta un instant davant la pregunta de quin ha estat el record que l’ha marcat més. Obre el seu llibre i mostra un missatge a doble pàgina. “Un franctirador va matar el meu germà. També va matar la meva infantesa”. És la història d’un nen que va perdre el germà gran quan va sortir al carrer en un alto el foc, el mateix que li va pintar en un cartró una armadura per protegir-lo i que ara s’exposa al museu.
Quan li pregunten si tots aquests testimonis el fan ser més optimista, Jasminko s’agafa uns segons per respondre. “Amb aquesta situació política tan complicada, espero que els testimonis puguin contribuir de manera positiva a unir la gent”, assegura.
El Museu dels Nens de la Guerra ja ha organitzat tallers per a escolars de deu ciutats diferents que formen part de la Federació, l’entitat musulmanocroata de Bòsnia, però no ha pogut fer el mateix al territori sota control de les autoritats serbobosnianes. “Des del Ministeri d’Educació ens van dir que no. Tenim molta pressió, però sabem que és una lluita llarga. Nosaltres continuem aquí; els ministres canviaran i continuarem treballant”, explica.
Entre les joguines, ninots, peces de vestir, quaderns, estotjos i fins i tot embolcalls de xocolatina destaca una guitarra. La va trobar un adolescent que la va aprendre a tocar-la d’oïda per amenitzar les llargues hores amagat durant la guerra. Gairebé al final del conflicte va ser cridat a files i li va tocar desactivar una mina. Més de 20 anys després, Sead Vrana és un dels experts més importants en neutralització d’explosius de Bòsnia i continua desactivant mines antipersones i antitancs, morters i bombes per tot el país, sense perdre el somriure ni l’optimisme. “La guitarra –confessa Vranaa La Vanguardia– va estar amb mi tota la guerra. La vaig donar al museu per mostrar que a la guerra també ens ho fèiem venir bé per tenir algun moment de diversió”.
El museu organitza actes itinerants a tot el país menys al territori de majoria serbobosniana