El dibuixant que va desafiar Obiang
L’il·lustrador Ramón Esono, un activista contra la dictadura de Guinea Equatorial, explica el seu captiveri
Al dibuixant Ramón Esono (1977, Mikomeseng, Guinea Equatorial )el va salvar un bolígraf i un cartró. El setembre de l’any passat, quan va entrar a la presó de Black Beach (Playa Negra) a Malabo, considerada una de les pitjors presons d’Àfrica i on les organitzacions de drets humans tenen vetada l’entrada, va ser conscient que la seva situació encara es podia torçar més. “Quan travesso la porta de la presó ja sé que pot passar qualsevol cosa”. A dins, es va trobar amb un recinte amuntegat —més de 700 presidiaris embotien—, un còctel pudent de rates, paneroles i malalties, i encara pitjor, la impunitat total: “S’emportaven un pres i al cap d’una estona el tornaven amb un braç trencat, ple de blaus, sense poder parlar ni poder caminar... Això passa a Playa Negra. Ho veus cada dia. És una presó portada per militars”.
Per resistir durant els cinc mesos i mig darrere els barrots, Esono, una de les veus més crítiques amb el règim dictatorial de Teodoro Obiang, es va refugiar en la seva passió: el dibuix. Va aconseguir un bolígraf de contraban i va començar a fer il·lustracions en cartrons. Com que als guardes els va agradar el resultat, van fer els ulls grossos i l’artista guineoequatorià va fer un curs d’il·lustració per a tots els reclusos. “Feia xerrades sobre dibuix, sobre definir un estil propi, els animava a intentar-ho. [...] Durant quatre mesos, dibuixàvem cada dia, sempre en cartrons”. Per a Esono, conegut artísticament com a Jamón y Queso i un dels il·lustradors més reconeguts de Guinea Equatorial, el dibuix també era una manera de suportar el càstig d’estar tancat malgrat ser innocent. El setembre del 2017, Esono va ser detingut sota l’acusació de frau i blanqueig de diners a Malabo, on havia tornat per renovar el passaport després de sis anys fora del país. Va ser un muntatge per donar-li una lliçó. L’empresonament va provocar la protesta d’organitzacions de drets humans com Human Rights Watch o Reporters Sense Fronteres, que van denunciar motivacions polítiques, i va establir les bases d’una campanya per demanar la llibertat de desenes d’il·lustradors de tot el món.
Al febrer, el fiscal va retirar tots els càrrecs davant l’absoluta absència de proves i Esono va posar fi a un malson de gairebé mig any. Per si hi havia cap dubte de les intencions del règim, el dia que el van arrestar la policia l’hi va deixar clar: “Quan em detenen, comencen a fer preguntes sobre les meves il·lustracions i el meu blog, que incloïa dibuixos escatològics de la família presidencial i polítics històrics del país. L’endemà em venen amb la comèdia de la falsificació de diners. Per sort m’agafen quan estava amb dos amics espanyols que poden corroborar tota la meva versió”.
Esono, un dels artistes més guardonats –i censurats– de Guinea Equatorial, amb obra exposada en galeries de tot el món, com la Fira d’Art Contemporani de Madrid (Arco) o el Festival Internacional d’Angulema (França), destaca a més pel fet d’utilitzar el seu talent per lluitar per la llibertat del seu país. I ho fa sense acovardir-se. Al seu còmic La pesadilla de Obi, va retratar un president Obiang corrupte i faldiller que es desperta un matí com un ciutadà corrent i ha de patir el sistema decadent i desigual que ell mateix ha creat. Esono sap que van contra ell –“Estic convençut que la seva idea era agafar-me sol, portar-me al nostre Guantánamo i fer-me desaparèixer”– però, diu, no pensa callar davant els abusos el règim d’Obiang, al poder des de fa quaranta anys.
Esono podria haver optat per una via còmoda i sense preocupacions. Fill d’un advocat que va ser dues vegades ministre, president del Comitè Olímpic i oficial de duana a Guinea Equatorial, va créixer a Malabo en un entorn d’amics de barri, jocs a la platja i sense gaires luxes però sense privacions. “No era un pijo, però a diferència dels altres jo podia estudiar si volia i anar a l’hospital si em posava malalt”. De la seva infantesa, Esono recorda el regal de Nadal que havia de compartir amb els seus set germans i els llibres de dret del seu pare que ell guixava cada dos per tres. “El pare s’enfadava i si m’agafava em clavava una bona pallissa”.
Esono diu que va ser la lectura –el pare portava els diaris a casa cada dia– el que va despertar la seva vena política i social. El seu activisme, però, va néixer d’obrir els ulls sortint de casa. “Veia que la gent no vivia bé, que som un país ric i la gent és pobre i no té llibertat”. La petita excolònia espanyola és una nació amb enormes dipòsits de petroli i gas i una renda mitjana comparable a la d’Espanya: 34.900 euros per càpita, mentre que els espanyols arriben als 38.200. Tot i això, un 44% dels guineoequatorians viu per sota del llindar de la pobresa.
Després de sortir de la presó i d’unes traves administratives que el van retenir unes quantes setmanes més a Guinea Equatorial, Esono va tornar a final de juny a Espanya, on s’ha retrobat amb la seva dona espanyola i la filla de 6 anys. Les ganes de plantar cara encara les té totes, i ja té a punt un nou projecte: ha començat un còmic sobre la seva experiència a Playa Negra.
Esono va passar gairebé mig any a la presó de Playa Negra, una de les més dures i sinistres d’Àfrica